Torna la ronaldinhomania

Ronaldinho va canviar el Barça i ara “ha canviat el vent a Milà”. Així ho va assegurar ahir Adriano Galliani, l’home que l’ha fitxat per al Milan. Optimisme, confiança, eufòria. No es podia respirar altra cosa a Milanello. 4.000 seguidors rossoneri es van aplegar a la ciutat esportiva del club per donar la benvinguda al crac i 5.230 es van voler donar d’alta com a abonats. És l’efecte Ronaldinho. Prou que ho saben a Can Barça. Si el brasiler va canviar el 2003 la moral d’un club llavors enfonsat, ara aporta sens dubte aires d’entusiasme a una afició que, si bé ha celebrat set Copes d’Europa durant la seva història, la temporada passada no es va menjar un torrat i en aquesta passarà penitència a la UEFA i, per paga, tindrà un veí ingrat com Mourinho a l’Inter.
Ni Gullit, ni Van Basten, ni Xevtxenko, ni Rivaldo, ni Ronaldo, ni Kaká van aixecar a la seva arribada a Milà tanta il·lusió com Ronaldinho ahir. La ronniemania ha tornat a revifar. Aires de redempció circulen pel nord d’Itàlia. Aquell que havia perdut el somriure l’ha retrobat. I tothom espera que tingui llarga vida. “Ronaldinho és un dels adversaris més forts a qui m’he enfrontat. Aquí, amb aquest ambient, tornarà al nivell que li és propi”, va assegurar el capità Paolo Maldini.

Somnis o malsons
Però més enllà de l’efervescència mediàtica del moment, quin Ronaldinho fitxa el Milan? ¿El que va fer somiar, o el que es va adormir sobre els llorers? ¿El que inventava elàstiques, espaldinhas, gols de tisores, de falta o de gairebé el migcamp i que va liderar els grans èxits del Barça, o el jugador mandrós i indisciplinat que va abandonar-se durant dues temporades? ¿El que va sumar una Pilota d’Or i dos premis FIFA World Player, o el que va encadenar xiulets amb partits a la banqueta?

Ronaldinho no juga un partit oficial des del març, però al Milan això no el preocupa. És més, ahir va confirmar que li permet, a diferència del que ha fet amb Kaká, disputar els Jocs Olímpics. Jugada rodona per al brasiler, que confia a iniciar amb bon peu la seva etapa a Milà i reimpulsar la seva carrera. “Per fi sóc rossonero. Feia temps que volia venir al Milan i ara espero divertir l’afició milanista i fer-la feliç”, va confirmar Ronaldinho, que serà presentat en una sala de premsa especial, perquè a Milanello no hi caben tots els mitjans que han demanat assistir-hi.

Ronnie, al Gamper?
Un jugador de negoci i un jugador de sentiment. Així ha sigut Ronaldinho per al Barça. Futbolista franquícia, impulsor del cercle virtuós, el crac brasiler “va tornar l’alegria al barcelonisme quan va arribar i la veritat és que se’n va amb tots els honors, se’n va com el que és, com una gran persona i un grandíssim jugador”, va resumir ahir Joan Laporta. “Ell sap que el Barça el portarà sempre al cor”, va concloure el president, que ha proposat que el brasiler s’acomiadi de l’afició blaugrana de forma multitudinària el 16 d’agost durant el partit del Joan Gamper contra el Boca Júniors.

L’agraïment s’entrellaça amb la nostàlgia per apagar els renecs que han sorgit arran de la història d’autodestrucció que ha protagonitzat Ronaldinho. El crac brasiler va enamorar des del primer dia, quan 30.000 persones van acudir a la seva presentació. La seva màgia futbolística, però també el seu somriure i la seva salutació surfera van engrescar de seguida l’afició. Ronnie va inspirar la remuntada de 18 punts –17 partits invicte– de la segona volta de la primera temporada i a la 2004-05 ja va recollir la Lliga i els primers premis individuals. La temporada 2005-06, en què va sortir aplaudit del Bernabéu (0-3, dos gols seus) i va ser capital en la consecució de la Champions, amb golassos i partidassos contra el Chelsea i el Milan, va ser la del seu cim.

Temps d’autodestrucció
Després del Mundial ja no va tornar a ser el mateix. Maltractat per la torcida del seu país, va abaixar l’ànim i es va abandonar a Barcelona, on es va abonar cada cop més al gimnàs. Va marcar 23 gols la temporada 2006-07, però la pèrdua de forma i compromís va ser evident. Tampoc el va tranquil·litzar la denúncia d’Eto’o a Vilafranca ni que un any més tard Edmílson el titllés d’“ovella negra”. L’última temporada va ser un calvari. Novament sense títols i ja sense credibilitat, fins i tot va ser una molèstia per a Frank Rijkaard. Ronnie, cara i creu. Què tocarà a Milà?