Retorn a la realitat
L’efecte derbi es va acabar massa aviat. Un inici prometedor que va resultar efervescent va donar pas a una competició de no futbol que va decidir qui tenia més qualitat. Deia Pochettino a la prèvia que no n’hi hauria prou amb intensitat per derrotar el Madrid i no va faltar-li raó. El que no devia esperar l’entrenador argentí és que el rival, que se situa a quatre punts del Barça, tampoc aportés futbol i sí en tingués prou per endur-se els tres punts. Un equip segueix a tres del descens i l’altre encadena la desena victòria. Dues realitats oposades i la lògica que, a diferència de la setmana anterior, es va imposar en forma de 0-2.
L’eufòria pel derbi semblava ben present a l’inici del partit. Un onze gairebé igual, un plantejament calcat i un rival endormiscat qui sap si per la decepció de la Champions. L’Espanyol mossegava, duia la iniciativa i De la Peña tenia llibertat per connectar amb les bandes i perfumar el camp de perill constant. Una falta des del lateral que va pentinar Román i que va topar amb els reflexos de Casillas va ser el moment en què els blanc-i-blaus van estar més a prop d’acostar-se a la sorpresa.
El problema és que era tot just el minut 5. Poc va trigar Juande Ramos a endarrerir una mica la posició de Lass Diarra per tapar De la Peña i desconnectar l’Espanyol. Els locals perdien la pilota a una velocitat rècord perquè no passava pel càntabre i, quan el trobaven, estava envoltat de rivals, cremant energies sense treure’n cap resultat. Per sort, el Madrid se sentia estrany, orfe de la presència d’un migcampista com Gago que oferís més estabilitat, i sobrat de davanters fora de lloc i d’aportació nul·la. Una aproximació de Robben i poc més, amb la rèplica en un misto d’Iván Alonso després d’una de les poques combinacions amb cara i ulls dels blanc-i-blaus en tota la nit.
El duel de no futbol registrava un lògic 0-0 al descans. El perill era que els locals ni tenien la pilota ni sabien què fer-ne quan els apareixia entre els peus, mentre que el Reial Madrid anava trobant més espais a mesura que el cronòmetre cremava minuts. L’Espanyol estava pesat, cansat, arribava tard i sense esma, com si hagués jugat entre setmana i no fos a l’inrevés.
Resolució en 3 minuts
L’absència de futbol amenaçava d’adormir tothom si els canvis no ho arreglaven. Pochettino va emprar la carta Tamudo amb l’equip massa mort, mentre que Juande va optar per Guti i Marcelo. El qüestionat migcampista va obrir la llauna en una falta a la frontal de l’àrea en el 0-1. Era el minut 68, i amb Coro esperant per entrar per revolucionar el partit, Raúl va fer el segon ajustant la pilota al pal des de la frontal.
El Madrid n’havia tingut prou amb dos flaixos en tres minuts per marxar amb el sarró ple a vessar. Coro va entrar, com després ho va fer Lola, però l’Espanyol ja no notava els efectes de la injecció de moral del derbi i recordava en excés el moribund acomplexat de la resta de Lliga. Massa caps cots, massa ganes d’escoltar el xiulet final, i la setmana que ve ja serà un altre partit.
El tram final va deixar la sensació que el Madrid hauria pogut golejar si no s’hagués conformat amb un botí curt mentre una bona collita d’aficionats ho celebraven a les graderies. No oferir facilitats als socis va servir perquè només els madridistes passessin per taquilla. O això semblava. Un error més d’una nit que s’esperava que acostaria la salvació i que tan sols va deixar el retorn a la realitat.
