L'Osasuna ensorra l'Espanyol en temps afegit

Un pas de gegant cap enrere. Definitiu? Caldrà veure-ho. Un error en el marcatge difícil d’entendre quan s’està en una situació dramàtica va allunyar encara més l’Espanyol de la permanència i l’ha enfonsat en la cua de la classificació mentre observa amb impotència com qualsevol és capaç de sumar els tres punts menys ell. El 0-1 a Pamplona deixa els blanc-i-blaus ferits de mort.

Dos equips en zona de descens s’enfrontaven al Reyno de Navarra. I van justificar per què. El no-futbol va triomfar al llarg dels 90 minuts amb dos rivals incapaços de trenar una jugada amb cara i ulls, amb comptadíssimes excepcions i sense definir després. Així, els primers 45 minuts es van cremar amb una sola semiocasió amb Tamudo pecant de lent.

La segona part va mostrar un Osasuna amb ganes de respirar i un Espanyol encara més tenallat per la pressió fins al punt que semblava que donava l’empat per bo. El partit es va estirar i per fi van aparèixer espais per mirar de posar en problemes Kameni i Roberto, dos espectadors fins aleshores. Per ganes, la victòria era local, si bé l’augment de l’emotivitat navarresa només es va traduir en una rematada de Pandiani fregant el pal.

La falta de futbol obligava a esperar que un canvi decantés la balança o bé l’esgotament fes acte de presència. Masoud –flaixos tècnics enmig de l’empenta local– i Callejón van ser els escollits per cercar el gol, un premi excessiu caigués per al bàndol que caigués.

El partit del 0-0 anava mostrant escletxes a mesura que els dos equips notaven tant l’esforç com el pes de la situació a la classificació. L’Espanyol aconseguia donar marge a l’esperança amb l’aparició d’espais, però ni De la Peña tenia el dia en la precisió, ni Tamudo s’acosta al rendiment tradicional, ni el binomi Román-Nené aportava res més que trepitjar constantment la pilota, detall tècnic tan interessant com intranscendent. I Luis García? A la banqueta després d’un altre partit amb el zero en la casella d’aportació.

A pilota aturada
Els 400 pericos a Pamplona van somiar amb la victòria en una paret que deixava Iván Alonso tot sol, però Azpilicueta va ser més ràpid. Els blanc-i-blaus havien aturat l’exhibició de ganes sense talent de l’Osasuna i multiplicaven les arribades a la porteria rival, sempre sense la dosi de precisió o de calma per definir l’última passada o la rematada.

Però no s’és cuer per casualitat. En temps afegit i a pilota aturada, com si no, Nekounam va rematar tot sol amb Chica i Román badant i Tamudo enviant-los a tots a pastar fang. Era la indignació de la frustració, la resignació per posar la directa cap a un negre destí forjat en errors acumulats. El miracle s’esvaeix.