Esports
El Milan honora Puerta
Lequip italià sendú el títol en un partit marcat per lemotiu homenatge dels dos equips i les seves aficions al malaguanyat jugador
Sense temps per superar l’impacte emocional, amb els ulls encara plorosos després d’haver enterrat el seu company Antonio Puerta poques hores abans, el Sevilla va cedir al Milan la corona de la Supercopa europea. L’equip andalús va acusar la tensió acumulada durant tres terribles dies. Tocat físicament i anímicament, va ser incapaç de mantenir el gol que el va avançar al marcador en una nit marcada en tot moment per la recent tragèdia que ha convulsionat el món del futbol.
En el mateix escenari en què un any abans, contra el Barça, havia mostrat indicis evidents de l’excel·lent futur que l’esperava, el record de Puerta ho va impregnar tot. Fins i tot un partit al qual la UEFA intenta convertir en la seva gran festa estiuenca. De celebració, però, res. A Sevilla i Milan els va costar molt trobar la motivació suficient davant l’absència del col·lega, de l’amic. De fet cap dels dos equips volia jugar. No se sentien preparats i potser per això durant el quart d’hora inicial el matx va estar completament adormit. Va ser una sensació estranya. Com si un calfred general hagués recorregut l’estadi Louis II. Des de la gespa –els 28 jugadors que hi van intervenir van portar el nom de Puerta a la samarreta– fins a les graderies.
A l’impressionant minut de silenci, amb la imatge del malaguanyat futbolista al videomarcador, van seguir uns minuts de desídia general. Una mena de desmotivació que només va trencar una rematada de Kaká que Alves va desviar al pal. Va costar molt entrar en el partit, agafar el ritme adient. El gol de Renato en rematar de cap un córner va ser, però, el senyal per desfermar les hostilitats. Això sí, sempre amb el record de Puerta present. Amb els jugadors sevillistes assenyanat el cel amb el dit mentre celebraven el seu avantatge al marcador.
Remuntada ‘rossonera’
L’equip de Juande Ramos va tenir fins i tot la possibilitat de col·locar-se amb un 0-2 si Nesta no hagués tret sota pals una rematada del mateix Renato gairebé a porta buida. Tot això en la curta estona en què el Sevilla, encara amb algunes reserves físiques, va poder abstreure’s del drama viscut i entrar en el partit.
La solidaritat del vigent campió europeu amb el seu rival, però, es va acabar en aquest precís moment. El Milan va començar a forçar la màquina, encara que no va ser fins a la segona part que va plasmar la seva jerarquia. Primer Inzaghi, en una assistència de Gattuso, i poc després Jankulovski, amb un golàs després d’una diagonal de Pirlo, van capgirar el marcador. Per primer cop en 15 mesos el Sevilla anava per darrere en la seva sisena final. Un llast massa pesant donades les circumstàncies i tenint en compte l’entitat del rival. Sense oblidar la categoria moral d’uns jugadors que Kaká va representar homenatjant Puerta quan va sentenciar de penal.
En el mateix escenari en què un any abans, contra el Barça, havia mostrat indicis evidents de l’excel·lent futur que l’esperava, el record de Puerta ho va impregnar tot. Fins i tot un partit al qual la UEFA intenta convertir en la seva gran festa estiuenca. De celebració, però, res. A Sevilla i Milan els va costar molt trobar la motivació suficient davant l’absència del col·lega, de l’amic. De fet cap dels dos equips volia jugar. No se sentien preparats i potser per això durant el quart d’hora inicial el matx va estar completament adormit. Va ser una sensació estranya. Com si un calfred general hagués recorregut l’estadi Louis II. Des de la gespa –els 28 jugadors que hi van intervenir van portar el nom de Puerta a la samarreta– fins a les graderies.
A l’impressionant minut de silenci, amb la imatge del malaguanyat futbolista al videomarcador, van seguir uns minuts de desídia general. Una mena de desmotivació que només va trencar una rematada de Kaká que Alves va desviar al pal. Va costar molt entrar en el partit, agafar el ritme adient. El gol de Renato en rematar de cap un córner va ser, però, el senyal per desfermar les hostilitats. Això sí, sempre amb el record de Puerta present. Amb els jugadors sevillistes assenyanat el cel amb el dit mentre celebraven el seu avantatge al marcador.
Remuntada ‘rossonera’
L’equip de Juande Ramos va tenir fins i tot la possibilitat de col·locar-se amb un 0-2 si Nesta no hagués tret sota pals una rematada del mateix Renato gairebé a porta buida. Tot això en la curta estona en què el Sevilla, encara amb algunes reserves físiques, va poder abstreure’s del drama viscut i entrar en el partit.
La solidaritat del vigent campió europeu amb el seu rival, però, es va acabar en aquest precís moment. El Milan va començar a forçar la màquina, encara que no va ser fins a la segona part que va plasmar la seva jerarquia. Primer Inzaghi, en una assistència de Gattuso, i poc després Jankulovski, amb un golàs després d’una diagonal de Pirlo, van capgirar el marcador. Per primer cop en 15 mesos el Sevilla anava per darrere en la seva sisena final. Un llast massa pesant donades les circumstàncies i tenint en compte l’entitat del rival. Sense oblidar la categoria moral d’uns jugadors que Kaká va representar homenatjant Puerta quan va sentenciar de penal.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.