Esports
Dura convalescència
El Barça purga la seva fragilitat al migcamp encaixant la primera derrota de la temporada davant un bon Vila-real
Tots els temors que inspirava aquesta jornada estaven justificats. El Barça va anar a Vila-real a patir les adversitats d’un camp poc propici, un rival en ratxa i dues setmanes de ‘Virus FIFA’, però ni les va sup erar, ni s’hi va acostar. Bojan va ocupar el buit deixat per Ronaldinho i va fer el seu primer gol, però va ser mal dia per debutar. El Vila-real van fer un bon partit, els va tocar la loteria arbitral i van fer encaixar al Barça la primera derrota de la temporada (3-1).
Els de Pellegrini van sortir desbocats i els va sortir bé. Bé no, perfecte, perquè amb tres xuts a porta en van tenir prou per fer els tres gols, dos d’ells de penal. El Barça no va tenir temps ni de prendre-li la mida al partit, que ja anava a remolc al marcador.
L’1-0, un golàs d’execució per la passada d’esperó de Guille Franco i per la definició amb rosca de Cazorla, ja va revelar les mancances que té l’equip blaugrana quan li allarguen el camp i no disposa d’aquell jugador poderós, que escurça les distàncies entre línies, cobreix les esquenes als atacants i redueix els espais per davant de la defensa. Puyol no va pressionar prou Guille Franco i ni ningú el va ajudar des del davant.
I el problema encara es va agreujar, perquè la llibertat de moviments de Pirés va generar un estrès difícil d’assumir per a qualsevol defensa, fins i tot per a la segona menys golejada de la Lliga. El francès, venint des del darrera, va entrar per la dreta per provocar el primer penal i pel centre per provocar el segon. No és un demèrit per a Iniesta, però sí un argument –un més– per als defensors del pivot defensiu.
De poc va servir que el Barça reconquerís el control del joc, que Messi assumís la responsabilitat en atac; ni que el culé fes realitat un somni amb un gol, el 2-1, fabricat per Messi i Bojan. Immensa l’assistència de l’argentí i immensa la definició del català.
Potser va semblar llavors que el Barça tornava a ser propietari del seu destí, però en el fons es tractava d’un intercanvi de cops. Els de Rijkaard van persegir l’empat amb fè, però Pirés va poder arribar de nou amb comoditat a prop de la frontal, encarant Puyol, superant-lo i provocant el segon penal. Aquest cop la falta de Milito existia i li hauria pogut costar la vermella, però va ser fora l’àrea. Un altre error de Mejuto, que Senna no va desaprofitar i que va empènyer el Barça a plantejar-se una segona part a caixa o faixa.
La maniobra de Rijkaard, el 3-4-3, va ser com llançar una moneda a l’aire. Podia sortir cara o creu i va acabar sortint canto. El Barça va transitar entre la verticalitat i la desesperació i no només es va estavellar un i altre cop en la defensa local, sinó que pel camí va perdre Deco per a unes quantes setmanes. Una altra lesió muscular.
El Vila-real, molt còmode a veure-les venir, va perdonar un parell d’ocasions (Pires i Matigol), però per al Barça el balanç de la jornada ja era simplement nefast.
Els de Pellegrini van sortir desbocats i els va sortir bé. Bé no, perfecte, perquè amb tres xuts a porta en van tenir prou per fer els tres gols, dos d’ells de penal. El Barça no va tenir temps ni de prendre-li la mida al partit, que ja anava a remolc al marcador.
L’1-0, un golàs d’execució per la passada d’esperó de Guille Franco i per la definició amb rosca de Cazorla, ja va revelar les mancances que té l’equip blaugrana quan li allarguen el camp i no disposa d’aquell jugador poderós, que escurça les distàncies entre línies, cobreix les esquenes als atacants i redueix els espais per davant de la defensa. Puyol no va pressionar prou Guille Franco i ni ningú el va ajudar des del davant.
I el problema encara es va agreujar, perquè la llibertat de moviments de Pirés va generar un estrès difícil d’assumir per a qualsevol defensa, fins i tot per a la segona menys golejada de la Lliga. El francès, venint des del darrera, va entrar per la dreta per provocar el primer penal i pel centre per provocar el segon. No és un demèrit per a Iniesta, però sí un argument –un més– per als defensors del pivot defensiu.
De poc va servir que el Barça reconquerís el control del joc, que Messi assumís la responsabilitat en atac; ni que el culé fes realitat un somni amb un gol, el 2-1, fabricat per Messi i Bojan. Immensa l’assistència de l’argentí i immensa la definició del català.
Potser va semblar llavors que el Barça tornava a ser propietari del seu destí, però en el fons es tractava d’un intercanvi de cops. Els de Rijkaard van persegir l’empat amb fè, però Pirés va poder arribar de nou amb comoditat a prop de la frontal, encarant Puyol, superant-lo i provocant el segon penal. Aquest cop la falta de Milito existia i li hauria pogut costar la vermella, però va ser fora l’àrea. Un altre error de Mejuto, que Senna no va desaprofitar i que va empènyer el Barça a plantejar-se una segona part a caixa o faixa.
La maniobra de Rijkaard, el 3-4-3, va ser com llançar una moneda a l’aire. Podia sortir cara o creu i va acabar sortint canto. El Barça va transitar entre la verticalitat i la desesperació i no només es va estavellar un i altre cop en la defensa local, sinó que pel camí va perdre Deco per a unes quantes setmanes. Una altra lesió muscular.
El Vila-real, molt còmode a veure-les venir, va perdonar un parell d’ocasions (Pires i Matigol), però per al Barça el balanç de la jornada ja era simplement nefast.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
