Bojan empeny Catalunya

El futur de Cata­lu­nya i Euskal Her­ria com a selec­ci­ons naci­o­nals amb dret a par­ti­ci­par en com­pe­ti­ci­ons ofi­ci­als està, segu­ra­ment, igual de boirós avui que fa poc més d’un any, quan totes dues selec­ci­ons es van tro­bar al Camp Nou, però el seu pre­sent, l’emo­ci­o­nal i el fut­bolístic, va bate­gar amb força ahir a San Mamés.
La lesió impor­tant d’Albert Jor­quera en una acció for­tuita en soli­tari va ser l’única cir­cumstància lamen­ta­ble d’una festa grossa per a cata­lans i bas­cos, amb 40.000 espec­ta­dors fent bullir San Mamés, amb fut­bol decrei­xent però inten­si­tat sos­tin­guda fins al final i amb un empat al final (1-1), que és l’anècdota d’una jor­nada plena de sim­bo­lisme i volun­tat rei­vin­di­ca­tiva.

Com­promís, fut­bol i Bojan
Més de cinc mil cata­lans van acom­pa­nyar l’equip naci­o­nal en la seva pri­mera sor­tida en els últims 34 anys. Un pas­set més cap a la nor­ma­li­tat. La selecció cata­lana, que estre­nava equi­pació negre per votació popu­lar, va res­pon­dre amb molt com­promís i un bon par­tit, amb uns magnífics pri­mers 60 minuts, jugant al que sap i al que li agrada, fut­bol de com­bi­nació, amb la força de Puyol enrere, la con­ducció de Xavi i Ser­gio al mig i sobre­tot amb l’ale­gria ofen­siva de Bojan davant.

El jove davan­ter del Barça va con­ver­tir el seu debut amb Cata­lu­nya en una petita festa, mar­cant el gol de la victòria –bona assistència de Coro– i pro­ta­go­nit­zant les acci­ons més bri­llants, com ara una assistència de cullera a Xavi o una altra rema­tada de gol que Lafu­ente va refu­sar (quin remei!) amb la cara.

Saba nova del Barça per a una selecció cata­lana que, per lesi­ons o per falta de permís dels clubs, va haver de pres­cin­dir de juga­dors com Valdés, Ole­guer, Cesc, Tamudo, Piqué, Riera, Lopo, Jar­que, Luis Gar­cia, Luque o Cap­de­vila entre altres. Massa poten­cial com per resis­tir la temp­tació d’ima­gi­nar-se una selecció nor­mal plan­te­jant-se les com­pe­ti­ci­ons amb opti­misme i ambi­ci­ons.

Espe­rit de lluita
Com va pas­sar fa uns mesos al Camp Nou, el duel tenia molt d’amistós i no ama­gava la com­pli­ci­tat dels pro­ta­go­nis­tes, que van sor­tir al ter­reny de joc bar­re­jats, que van escol­tar els him­nes naci­o­nals men­tre sos­te­nien una pan­carta amb el lema “Una nació, una selecció” en català i euskera, i que van acom­pa­nyar amb un esforç nota­ble la remor rei­vin­di­ca­tiva d’un San Mamés, que tan bon punt cri­dava “Inde­pendència” o “espa­nyol qui no boti”, com vibrava amb la incon­fu­si­ble sono­ri­tat d’un estadi en plena dis­puta espor­tiva.

Perquè amics, còmpli­ces i pro­ta­go­nis­tes d’una festa, sí, però cap que volgués per­dre el par­tit. I si en el par­tit d’anada, va ser Cata­lu­nya qui va remun­tar, ahir va ser Euskal Her­ria qui ho va fer (Adu­riz) cul­mi­nant un con­tra­a­tac espec­ta­cu­lar. Un bon final per a un par­tit on el resul­tat no compta.