Sevilla i Barça empaten a un gol

El Barça està viu. Ben viu. I no només a la Copa, sinó d’esperit. L’equip blaugrana va exhibir ahir les millors virtuts que se li recorden en un partit a domicili aquesta temporada. Un partit que va ser encomiable, fragós, intens, jugat al límit per dos equips orgullosos i trepidants.

El conjunt de Rijkaard va sortir amb autoritat i la seva iniciativa li va valer per encetar el marcador. Mantenir-lo no va ser una empresa possible, vehement com va estar sempre el Sevilla, el conjunt més golejador a camp propi de la Lliga.

El Barça va saber posar el cos dur i les idees ben clares. L’equip va tenir ànima des de la porteria fins a la davantera, amb un esforç col·lectiu ben valuós. Amb Ronaldinho i Deco al sofà de casa, el conjunt barcelonista va completar un partit ple de grapa, de solidaritat, d’esma i profunditat. Edmílson va respondre fort i dinàmic al migcentre, Xavi i Iniesta van tapar forats i van obrir joc amb la mateixa facilitat. A la recerca d’espais i or van moure’s un temut Eto’o, un brau Giovani, que es va barallar amb qui va fer falta per cada pilota, i un portentós Henry.

El crac francès va tirar del carro com qui més, amb compromís defensiu –va fer moltes més faltes que no en va rebre– i precisió ofensiva. Amb llibertat per desmarcar-se per dreta i esquerra, arrencant des de la mitja punta o per la banda, Titi va apropar-se a les expectatives que genera. Fins i tot va fer un gol al galop, meravellosament assistit per Márquez, que va robar una pilota i la va convertir en un tresor.

La tortura de Puyol
Márquez i Milito van estar solemnes, per bé que els laterals, sobretot Puyol, van acusar l’insistent joc de bandes del Sevilla. El jove Diego Capel va torturar el capità amb dríblings endimoniats i centrades verinoses. Luis Fabiano va estar a un pam de caçar així un gol de cap, Alves amenaçava de falta, però va ser el mateix Capel, després d’un córner, qui va empatar al llindar del descans.

I el partit es va fer llarg. Ben llarg davant un Sevilla exemplar en la seva proposta física i en la seva tenacitat mental. Xavi i Iniesta ja van quedar atropellats. La defensa del Barça veia arribar avions i míssils. Alves va estar més lliure per pujar i va servir un centre que Chevantón no va convertir en gol perquè Valdés va estirar prodigiosament la mà per refusar la pilota cap al travesser.

Renato i Jesús Navas van doblar la velocitat, la frescor i l’arribada del Sevilla, i el Barça feia prou de sobreviure. Una jugada llarga acabada per Henry va donar una mica d’aire. Un petit esbufec. Edmílson va enviar un obús al pal. Una altra alenada.

Però el Sevilla continuava collant i Edmílson va acabar lesionant-se heroicament. Thuram va entrar a l’auxili i l’equip es va haver de reestructurar. No hi va haver treva. Kerzakov es va sumar a les amenaces, mentre el Barça no trobava la pausa ni el control al matx. Però va saber patir. I resistir. Ara li toca decidir al Camp Nou.