Quasi una secta

Jérémy Clément, internacional sub-21 amb França, que de l’Olympique de Lió ha anat al París Saint-Germain, amb una breu estada entremig als Rangers la temporada passada, va fer un significatiu comentari en tornar l’estiu al seu país. Un comentari fruit, potser, del pes de la tradició, no pas dels fets: “L’ambient no és bo al vestidor. Per sobre de tot, ells [el Rangers] volen treballar amb jugadors escocesos”. És així realment? És un tòpic? Un més dels que acompanya la llegenda i la història de l’equip tradicionalment protestant de Glasgow, el rival del Barça a la Champions.

El Rangers –i els seus seguidors–, de fet, passa per ser, o per haver estat, el o un dels clubs més sectaris del futbol mundial, més encara que el seu etern rival de Glasgow, el Celtic. O, més ben dit, molt més sectari, especialment davant l’etern rival, l’equip catòlic de l’altra riba del riu Clyde. Alguns dels càntics dels Billy Boys, els hooligans durs del Rangers, diuen: “Estem enfonsats en sang feniana [dels catòlics irlandesos, fundadors del Celtic en emigrar a Glasgow] fins als genolls”.
En saber què havia dit Clément l’actual entrenador ranger, Walter Smith, un històric del futbol escocès per segona vegada al càrrec de l’equip des del gener –hi va romandre del 1991 al 1998, amb set Lligues seguides–, va dir: “No m’importa gens si els jugadors són escocesos, suecs, francesos o d’on sigui. Sempre penso només en el millor per a l’equip”.
Ningú no ho dubta. I fins i tot, encara que no ho va dir, perquè fer-ho hauria estat anar massa lluny, ara ja s’accepta que jugadors d’ascendència catòlica juguin a l’històricament protestant Rangers. O que jugadors d’origen protestant ho facin al Celtic, l’equip que un dia va ser refugi i vedat dels catòlics a Escòcia. Tal vegada perquè el veritable Déu del futbol del segle XXI només és el diner.

Tot i així, en comparació a la resta de grans equips britànics, fins i tot en comparació amb el Celtic, el Rangers té l’índex més alt de jugadors elegibles per a la selecció nacional de tots els conjunts de les Illes, ja sigui anglès, gal·lès o nord-irlandès. Només 11 dels 27 jugadors que formen la primera plantilla no són escocesos. El Celtic, per exemple, en té 19 de 33.

¿Racisme futbolístic, potser, com denunciava Clément? ¿El pes d’una tradició que costa de trencar? ¿Potser només una qüestió de sentit comú? Algunes dades fan pensar que, més aviat, aquesta darrera és l’explicació correcta. Ho proven els recents èxits de la selecció escocesa, tot i que la derrota de dimecres passat a Geòrgia fa perillar l’accés a l’Eurocopa 2008.

A mitjans 90 molts clubs de l’Scottish Premier League van entrar en crisi, d’una banda per l’allau de mediocritats estrangeres que no en justificaven el cost, i de l’altra, per la retirada dels ingressos provinents d’Sky TV.

Tot plegat va fer insostenible la situació i, des d’aleshores, el paisatge ha canviat radicalment. Així, clubs com l’Hibernian, el Kilmarnock i el Motherwell van donar pas a les acadèmies de formació, política que també està conreant el Rangers i, especialment, Smith. De la necessitat, n’han fet virtut.

Campanya en contra
Però la imatge d’intransigència i radicalisme d’un dels dos membres de l’Old Firm –com es coneix al Regne Unit Celtic i Rangers– no s’ha esborrat, tot i els transvasaments de catòlics i protestants. Fins al punt que Gordon Smith, màxim responsable de l’Scottish Football Association, ex-Ranger, diu en un llibre d’aparició imminent, It’s Rangers for me, que hi ha una “campanya contra l’equip basada en el seu sectarisme”.

La tradició, sens dubte, hi pesa. I només una guspira fa que, de nou, tot retorni als vells temps. Als temps de l’Old Firm, quan al costat del Rangers hi havia tota una església. La protestant d’Escòcia. El Barça, més que un club, s’enfronta, sens dubte, a més que un altre club: a quasi una secta.