La norma preval sobre l'esperit

Sem­pre hi haurà algú que sos­pi­tarà que Ross Brawn va uti­lit­zar infor­mació pri­vi­le­gi­ada (era el repre­sen­tant dels equips en la comissió que va ela­bo­rar el regla­ment tècnic 2009) o que si la FIA va negar els difu­sors motiu de recla­mació als equips potents i els va auto­rit­zar a Brawn, Toyota i Willi­ams per igua­lar arti­fi­ci­al­ment el cam­pi­o­nat. En tot cas, el més rao­na­ble és pen­sar que tres equips han sabut inter­pre­tar al límit el regla­ment i la FIA no ha tin­gut argu­ments jurídics i tècnics per tom­bar el seu dis­seny. Si una inter­pre­tació cap en el regla­ment, se l'ha de vali­dar. En tot cas, no és pro­blema de qui estira la norma fins als límits del seu espe­rit, sinó del legis­la­dor que la redacta amb prou impre­cisió per per­me­tre que se'n facin inter­pre­ta­ci­ons diver­ses. D'altra banda, no era d'espe­rar que la FIA cor­regís el dic­ta­men favo­ra­ble de la màxima auto­ri­tat tècnica de la F-1, Char­lie Wit­hing. En aquest afer hi ha hagut molta con­ta­mi­nació interes­sada: si Ross Brawn tre­ballés per a Renault i s'hagués inven­tat el famós difu­sor, tot l'entorn mediàtic espa­nyol de la F-1 que ara burxa el seu pas­sat i el jutja com a trampós l'esta­ria con­si­de­rant el pri­mer geni del segle XXI.