Forma, fons i fitxatges

1. Barça

En el món del futbol s'acostuma a donar per bo allò que acaba bé. Una temporada de futbol lamentable que finalitza amb un títol serveix per oblidar el futbol lamentable. O un exercici nefast que conclou amb la salvació permet celebrar l'exercici com un títol. La realitat d'aquest esport és que es viu al dia i sense memòria. El futbol professional no se suporta sense resultats, però entenc que, malgrat tot, la forma és tan important com el fons. I, a més, per molts motius. El primer i més important, el purament futbolístic. Si jugues bé guanyaràs tres de cada quatre partits. Cal mirar de no perdre el quart. Podrem discutir si l'estil de futbol del Barça és l'encertat o no (quan es guanya ningú obre boca i quan es perd es parla de sistema antiquat. Sort que cada vegada hi ha menys incrèduls…), però l'evidència, si es vol l'única, és que hi ha estil. Hi ha una cultura que fa diferent el club. Encara que el Barça jugués de verd i amb el cap dels jugadors tapat tothom reconeixeria l'equip. Per exclusiu. Per estètic. Per guanyador. Algú em pot dir quin és l'estil del Madrid?

2. Guanyar

A aquest equip li està passant com al dream team. S'està convertint en el més resultadista de la història. Els defensors dels números s'estan quedant sense arguments per justificar els plantejaments capellistes, clementistes o juanderians. Un cop més, jugant bé tens més possibilitats de guanyar. I aquí hem arribat a la paraula clau: guanyar. Perquè d'això es tracta, eh! Algú creu que Guardiola anteposa el bon joc al triomf? Rotundament, no. Simplement ha escollit el camí més difícil per arribar al mateix objectiu que persegueixen tots els entrenadors: guanyar. Què hagués passat si res no hagués sortit bé? Doncs que Guardiola hagués canviat de feina. De club? No, de feina, perquè el que segur que no hagués canviat és la seva manera d'entendre el futbol. Quan un pensa blanc és difícil pensar negre… La història jutjarà la seva feina i potser la rebutjarà si acaba sense títols. La vida del futbol és així, però (em faré pesat) si jugues bé (amb el pla que sigui) és més fàcil esperar-los. Els seguidors s'han de sentir orgullosos del seu equip.

3. Ribéry

En la lliga, el Barça es pot permetre dues ensopegades. El Madrid, que ha de jugar als camps del Sevilla, del València i del Vila-real, cap ni una. A més, a la casa blanca es dóna per segur el triomf en el clàssic. Jo no m'hi jugaria diners… En la copa del Borbó l'espera un Athletic espantat pel que està veient. I a Europa, en fi, se la jugarà contra els anglesos, que també són molt bons. Al marge de títols, una cosa és molt clara: l'elecció de Guardiola (fons) i la posada en escena meravellosa (forma) ha portat tots els aficionats a deixar de banda el cinema o el teatre quan juga el Barça. I també que jugadors com ara Benzema, Ribéry, Silva i Villa i tants altres cracks que hi ha al mercat –i Eto'o, que ha de renovar–, vulguin estar on es respecta el futbol. Els diners condicionen, però avui qualsevol jugador espera una trucada del Barça i, així, preparar el futur és una mica més fàcil… Oi, Txiki?