El cel pot esperar

Consulta aquí la transmissió minut a minut

Tant de bo totes les decepcions fossin un mer ajornament de l’eufòria. Tant de bo tots els disgustos fossin una simple interrupció d’una felicitat assegurada. Tant de bo tots els contratemps es reduïssin a un gol a l’últim minut que no canvia el destí.

Sí, el Barça va rebre ahir un cop de porta als morros. La glòria li va dir “passi un altre dia, molt de gust, però ara no puc atendre’l”. I es va quedar glaçat, desinflat, compungit, l’equip blaugrana, com tractat amb poca cortesia.

Però el que li va passar tampoc va ser injust, ni, encara menys, contraproduent, en vigílies de preparar-se per a una final de Copa. No va poder proclamar-se campió per la via ràpida, cert, però el cel pot esperar. Un cel, però, que ahir no es va veure tan blau. El núvol més negre no va ser el gol de l’empat a l’últim sospir del Vila-real, amb què s’aigualia la festa, sinó la lesió d’Iniesta, de la qual no es va tenir notícia fins després del matx. Més que quedar-se sense victòria al Camp Nou li dol quedar-se sense el manxec, a qui una pancarta proposava beatificar a Roma en la final de la Lliga de Campions, que ara té incerta.

Amb tot, aquest Barça que ha anat a velocitat de rècord va protegit amb el millor airbag. No pot ser atrapat pel vertigen de la por a perdre. El cap de setmana que ve pot ser campió fins i tot sense jugar. Si el Madrid no guanya a Vila-real, el Barcelona ja sortirà al camp del Mallorca amb tots els llorers posats.

Al Barça li feia especial il·lusió celebrar el títol a casa, cert. Perquè no ho fa des del 1998. El Camp Nou es va vestir de gala per celebrar un triomf que semblava inexorable durant bona part del matx. De rebre els jugadors com a herois per la seva gesta davant el Chelsea i un 2-6 que ja sembla llunyà al Bernabéu, de sentir un Campions, campions com a fil musical, de fer l’onada a la grada quan faltava mitja hora, l’afició va passar a fer cara de Pinotxo, no perquè creiés formar part d’una gran mentida –l’èxit d’aquest Barça és una veritat com un temple– sinó simplement perquè es va quedar amb un pam de nas.

La intensitat grogueta
El gol final de Llorente va arribar quan feia estona que el partit se li estava fent llarg al Camp Nou. Concretament des que Abidal, com feia quatre dies a Stamford Bridge, va acabar expulsat en una acció que va suposar penal, gol i ales per al Vila-real. El Barça encara manava al marcador, però ja no al camp. Els de la Plana van jugar amb una intensitat i una ambició que els hauria fet sospitosos d’estar primats si el Madrid no hagués tirat la tovallola i ells mateixos no es juguessin les opcions per accedir a la Champions.

Bé és cert que el Vila-real va poder sortir igualment golejat de l’estadi. Keita, Eto’o i Alves havien aplanat el matx en un primer temps en què els visitants van plantar cara tot just amb un gol de Llorente. Va intentar continuar exuberant el Barça a la represa i es va llançar a buscar un quart gol, però a Xavi n’hi van anul·lar un de legal. Tot i que l’equip blaugrana prenia vitamines d’una grada animosa, va haver d’acabar defensant-se amb els canvis d’Eto’o, Messi i Xavi per no res. De moment.

Consulta aquí la transmissió minut a minut