El Real Madrid empata a Màlaga i al final queda a tres punts del Barça

Els últims minuts del Real Madrid a Màlaga van ser d'un surrealisme absolut. L'afició blanca es deixava dur a les grades de l'estadi pels gols que es retransmetien des de Barcelona, al mateix temps que a la llotja Florentino Pérez tractava de consolar el seu homònim blanc-i-blau, Fernando Sanz, que estava patint fins a límits insospitats amb vista a la possibilitat que el Madrid o el Tenerife –a Mestalla– anotessin un gol que enviés l'equip de la Costa del Sol a la segona divisióA.

Els jugadors madridistes continuaven llançats buscant una victòria impossible, transmetent al terreny de joc el nerviosisme cada vegada més latent d'un Pellegrini que no deixava de mirar el rellotge, tocar-se el rostre i animar els seus jugadors perquè es llancessin a l'atac per un segon gol que curiosament hauria salvat un enemic històric com és el Tenerife i hauria enviat a l'infern un equip íntimament lligat al madridisme, per penyes, per jugadors històrics com ara Juanito i el seu mateix president, exjugador del Madrid i fill d'un expresident blanc, Fernando Sanz.

Els gestos de patiment de Pellegrini eren cada vegada més palpables, potser pensant en aquells moments que la seva única oportunitat era complir aquella promesa que va llançar després de la derrota contra el Barça al Bernabéu, en la qual va assegurar que l'equip de Guardiola hauria d'arribar als 99 punts per ser campió de lliga, perquè el seu equip «arribarà als 98». Doncs no, el Madrid es va quedar finalment a tres punts del campió, i gràcies, perquè el Màlaga es va veure perjudicat de manera descarada per l'àrbitre internacional Undiano Mallenco, que va perdonar un penal als madrilenys i la segona groga a Ramos i a un Guti molt nerviós en el seu darrer partit de blanc. L'equip andalús, a més, es va avançar en el marcador en el minut 9, i va saber barallar ben valent fins i tot quan Van der Vaart va empatar, poc després de començar la segona part i en cap moment va merèixer la derrota.

La relliscada de Valdano.
«No sóc jo la persona adequada per fer una defensa del meu treball», va manifestar ahir Pellegrini després de fer d'advocat del seu projecte fracassat. El tècnic era conscient que els seus dies estan comptats, o ho intuïa, d'acord amb el silenci en els últims dies del seu gran valedor, Jorge Valdano, que ahir va ser precisament el que es va encarregar de posar l'última llosa sobre el xilè. «Que caldrà tocar, la banqueta o els jugadors?», van preguntar a l'argentí davant els micròfons de Canal+. «Tocarem les dues coses», va contestar Valdano, no se sap si en una relliscada calculada, i va afegir que «algunes baixes seran importants i donaran a aquest equip un perfil definitiu».

I mentre Pellegrini baixava a l'infern, Mourinho aconseguia el seu segon títol en espera del partit contra el Bayern al Bernabéu i deixava dues perles en la seva roda de premsa, la primera: «Itàlia no és la meva casa.» I la segona: «Ara mateix estic molt lluny d'entrenar el Real Madrid», afirmació que va anar també valorada pel mateix Valdano. El director general va ser escarit però contundent: «Mourinho té altres batalles en aquests moments», en referència a la final del dissabte a Madrid, deixant escapar l'oportunitat de negar la seva pròxima arribada al club blanc. Això sí, va tenir la deferència de felicitar el Barça i afegir que el seu equip va abaixar els braços quan es va assabentar de la golejada de l'etern rival.