El Barça remunta contra el Mallorca (3-1)
No caldrà posar-se la bena perquè no hi ha ferida. El Barça va començar l’any 2009 igual que va acabar el 2008, sumant tres punts més que continuen posant distància a alguns dels seus perseguidors (l’Atlètic ja és a 14 punts) i pressió a d’altres (Madrid i Vila-real s’enfronten avui). La tornada de vacances no era fàcil, l’equip no va estar fi, però superar el tràngol amb un 3-1 sobre el Mallorca és un altre pas important cap al títol de Lliga.
Deia Guardiola hores abans del partit que parlar ara de títols és contraproduent i que això dels rècords estadístics no serveix per a res. El pitjor de l’aturada nadalenca no era que l’abús de torrons llastés les cames dels jugadors, sinó que l’empatx d’elogis i eufòria ambiental saciés la fam de guanyar cada partit que havien exhibit fins ara.
Els blaugranes van demostrar ahir que tenen assumit el missatge del tècnic. Ja ho havien fet durant la setmana, amb bons entrenaments i vacances retallades, i ho van tornar a fer ahir conservant la humilitat i l’esperit de treball davant un rival tan disminuït com aquest Mallorca.
Aquest equip no es conforma tenint 10 punts d’avantatge sobre el segon si en pot tenir més. Vol aquesta Lliga i vol fer via per guanyar-la. I és justament això que el converteix avui en el millor Barça de la història en la jornada 17 (44 punts) i el pot convertir també en el millor campió d’hivern de la història de la Lliga si supera els 47 punts en els dos pròxims partits.
Partit trampós
El Barça de Guardiola ha guanyat la majoria dels seus 44 punts disfrutant, però els 3 d’ahir els va sumar patint i treballant. I ser capaç de fer això no és virtut, sinó condició sine qua non de tot equip campió. El partit era trampós, perquè ni el Mallorca és rival que tensi les neurones, ni encengui l’ambient, ni el Barça podia tenir ahir el 100% de facultats que tenia abans de Nadal.
Guardiola va mantenir filosofia amb un onze titular amb Sánchez abans que Alves, amb Hleb i Gudjohnsen abans que Iniesta o Messi i amb Eto’o, perquè el compromís té premi, però ben aviat es va veure que el partit s’hauria de cuinar a foc lent.
El ritme va ser massa lent, la precisió massa cara, la velocitat massa escassa i el Mallorca, tancat a esperar, encara ho va tenir més de cara quan Touré va fallar una passada i li va facilitar a Aduriz el 0-1 al quart d’hora de partit.
El Barça va buscar sempre el seu guió de futbol, la combinatòria exquisida, l’espai a l’esquena de la defensa, les bandes, però no va anar sobrat d’ocasions i, si va remuntar el resultat, va ser gràcies a l’estratègia, a la intensitat i a la insistència.
Henry –un altre gol important– va empatar en un córner, Iniesta va fer el 2-1 instants després de reaparèixer a la segona part –el Mallorca va demanar fora de joc– i Touré es va rescabalar de l’error inicial amb un gran gol (3-1) en l’últim minut, tancant del tot una victòria sense espectacle, ni glamur, però amb l’incalculable valor de no donar treva als rivals.
