Un punt de desconsol

Era un partit clau, perquè guanyar-lo era aportar algun indici empíric per creure, més enllà de la fe, en la remuntada del Barça a la Lliga. I perdre'l era negar la major, era aniquilar els efectes del gol de Xavi davant l'Osasuna, era desfer el primer pas de la remuntada a la Lliga, perquè avui, si el Madrid no perdona al Bernabéu, el Barça tornarà a estar a 8 punts del liderat.

En els darrers temps els partits amb el Sevilla han adquirit un valor simbòlic, perquè l'emergència de l'equip andalús al futbol espanyol i a l'europeu ha arribat en paral·lel a la decadència del regnat del Barça. La temporada passada el Sevilla va posar en evidència el Barça a la Supercopa d'Europa i, a la Lliga, també va començar a enderrocar el liderat blaugrana en la visita al Sánchez Pizjuán. Ahir el Barça es va tornar a deixar alguna cosa més que els tres punts a Nervión.

Les baixes de Puyol, Deco, Eto'o, Márquez, Touré, Ronaldinho Bojan i Zambrotta poden funcionar com a atenuant, però no poden fer desaparèixer el delicte, que és no tenir marge d'error quan falten tantes jornades (16) per disputar.

El cert és que el Barça va arribar a Sevilla tan condicionat per les baixes i per la seva pròpia trajectòria que, si haguéssim fet una enquesta entre l'afició barcelonista sobre les possibilitats de l'equip en aquest partit, hauríem trobat que molt pocs creien en la victòria. I l'equip no va tenir en cap moment arguments per desmentir aquesta impressió.

L'equip va sortir amb una estratègia tan possibilista com l'onze titular, però la convicció ofensiva era limitada i els recursos desplegats encara més escassos. Tot l'èxit de l'aventura, doncs, descansava en l'ordre i la provada eficàcia defensiva blaugrana (un sol gol en els últims cinc partits), però el Sevilla en va tenir prou amb mitja hora d'acceleració per provocar el desordre, gairebé el caos, i aspirar a sentenciar el partit per la via del KO tècnic.

La deriva del partit va convidar Valdés a reinterpretar el paper d'heroi del seu equip i ho va fer amb el talent habitual en dues ocasions, al 30 i al 32, però al 34 ja no hi havia prou paraigües per al diluvi que estava caient i Capel va marcar l'1-0 a porta buida. I com que el temporal no amainava, la derrota mínima al descans encara va ser un mal menor.

Va ser la primera conquesta del partit. Modesta però transcendent. La segona, com fa set dies al Camp Nou, la va tornar a posar Xavi, que ahir no va donar la victòria, però va evitar la derrota. Li haurien de donar un paper a Salvados por la campana.

Rijkaard havia tocat càrrega fent entrar Márquez enrere i Ronaldinho al migcamp, amb Messi, Henry i Giovani per davant, però la cosa no passava del control territorial i dels xuts sense amenaça. Pintava malament, però una arribada de Xavi va igualar i dos minuts després la segona targeta a Keita deixava el Sevilla en inferioritat a un quart d'hora del final. La victòria era possible, però també increïble, i el Barça només la va fregar un cop. Un cop més, massa poc.