Esquerdes al vestidor del Madrid

A Madrid ja s’ha obert de forma descarada el debat sobre si a Manuel Pellegrini el Reial li queda massa gran. Florentino Pérez va fer la seva feina a l’estiu, tal com ell mateix va remarcar emfàticament a finals d’agost, i va deixar en mans de la direcció general esportiva i, per extensió, del tècnic que aquesta direcció va triar, un equip d’or. I com són les coses que, just en el partit en què el president blanc feia de perfecte amfitrió d’una de les grans prime donne del Vell Continent, el Milan, i amb el president de la UEFA, Michel Platini, com a testimoni d’honor, no només Pérez no va poder demostrar el poder de la nova joguina, sinó que el joc de l’equip el va acabar fent posar vermell.

No va ser l’única ironia del partit. Després d’invertir 250 milions d’euros els únics que van donar el do de pit van ser Drenthe, Raúl i Lass, mentre dos dels flamants fitxatges, Kaká i Benzema, s’arrossegaven per la gespa del Bernabéu impotents davant l’ordre defensiu mostrat per l’equip llombard.

Pellegrini va arribar a afirmar en acabar el partit que estava satisfet pel joc d’algunes fases del partit. Una resposta que ha estat àmpliament criticada per la premsa de Madrid. Però no només pels mitjans. Precisament el brasiler i el francès van obrir la caixa dels trons posant en dubte el sistema tàctic.

El cert és que és un trencaclosques, sense joc per les bandes, que provoca un embús absolut de davanters que dificulta la tasca dels creadors, sobretot un Xabi Alonso que comença a trobar a faltar la mobilitat del joc del Liverpool.

Benzema ha estat molt criticat pel seu rendiment, però es defensa dels atacs a través dels seus afins argumentant que està condicionat pel garbuix tàctic. És un davanter que necessita espais, i ara viu perdut en una jungla de cames. “No diré que he estat bé, però és que érem molts a l’àrea”, va dir no sense ironia el francès. Per la seva banda Kaká va assegurar que no el situen on li correspon, que juga massa avançat i que no pot participar en la construcció del joc. En resum, que està incòmode.

La posició de Valdano
No és l’únic cas. A micròfon tancat més d’un jugador reconeixia la necessitat immediata de fer canvis. I comença a circular, no sense mala bava, el primer malnom del tècnic xilè amb copyright del vestidor: Pelelegrini.

Qui comença a patir de valent és Jorge Valdano, l’home que va convèncer Florentino que abandonés la intenció de fitxar Carlo Ancelloti, foragitat del Milan, i que apostés fermament pel xilè. Ja ha transcendit que l’empipada del president és monumental i que si el rumb no canvia podria dir-li a Valdano que “ara t’asseus tu a la banqueta”. Ja ho va fer en la primera etapa al càrrec amb Arrigo Sacchi, però l’italià va ser ràpid de reflexos i va portar abans Wanderlei Luxemburg, el del quadrat màgic, un esquema que sembla haver ressuscitat ara en el Madrid. Caldrà veure fins quan dura la paciència pública.