El calvari de Messi

Si no fos que, pel que sembla, Diego Armando Maradona té les idees molt clares, a hores d’ara estaríem especulant amb una possible suplència de Leo Messi dimecres a Montevideo, en el partit més important de la selecció argentina els últims anys. Justament la inoperància tàctica del seu –teòricament– principal defensor, però sobretot la pressió dels mitjans argentins, han dut a una situació inexplicable: ahir al vespre eren un 61% dels 61.300 participants en l’enquesta digital del diari Clarín els que consideren que el millor jugador del món hauria d’escalfar la banqueta a Montevideo.

El debat és el mateix dels últims mesos: el Messi blaugrana no és el mateix que l’albiceleste, i la culpa és del jugador. Ves per on, la demostració que els argentins són uns consumats especialistes en allò tan català de l’aixequem-nos i aneu-hi. La creació de grans objectius col·lectius dels quals tothom s’espolsa la responsabilitat a la recerca d’un heroi que l’assumeixi.

Amb Messi això es fa del tot i sense la més mínima anàlisi futbolística. No és només que Olé el qualifiqués dissabte com “el pitjor jugador d’Argentina, almenys en aquest partit”. És que ahir Clarín sonava amenaçador: “La Puça s’ha de despertar perquè la paciència de la gent s’esgota”. I donava a la suplència de Messi rang de possible notícia: “Era dels primers a caure si Palermo no marca” dissabte contra Perú.

A La Nación detallaven els problemes de l’equip de manera especialment cruel amb el crac blaugrana: “La tebior d’uns quants, el remolí insubstancial del líder carismàtic Heinze, el joc suïcida de Mascherano, el no-res de Messi, etcètera”.

El contracte de Messi
Vista l’enquesta, sembla que els aficionats no fan cas dels que en saben. El Cholo Simeone, ex-Atlètic i actual tècnic de San Lorenzo, insistia ahir que “es parla molt del Messi del Barcelona, però jo no veig que allà depenguin d’ell, sinó que el jugador es veu envoltat d’una estructura, d’una manera de pensar i de jugar. El Barça no guanya perquè Messi l’hi resolgui tot”. Fins i tot els rivals de demà se n’apiaden. Juan Ramón Carrasco, el tècnic del River Plate uruguaià –no l’argentí–, afegia: “Messi sobresurt quan el joc es distribueix, quan la pilota li arriba després d’haver rodat, i això és el que encara li cal aconseguir a l’Argentina”.

Amb tot plegat, no és estrany que Leo Messi no hagi badat boca des que va aterrar a Buenos Aires: s’ha limitat al contacte obligat postpartit i l’ha limitat a valoracions de joc a nivell col·lectiu.