Molts i sobretot bons

Un 15% de la població de l’Estat. Un 18,8% del PIB de l’Estat. Però un 33,1% dels atletes de la delegació estatal als Jocs Olímpics de Pequín. I, si ens atenim a la història, entre aquest terç i un 40% del botí de medalles que presenti el dia 24 l’equip estatal. El pes de l’esport català en el conjunt de l’Estat és inqüestionable, i per tant també en aquesta onada d’èxits que tant han disparat el nacionalisme espanyol els últims mesos. A Pequín seran 95 els esportistes que podem considerar del nostre país sobre els 287 que conformen la delegació espanyola.

Que podem considerar, perquè la inexistència d’un document d’identitat català complica les xifres i el ball és considerable. Les dades oficials, de la secretaria general de l’Esport, eleven la xifra a 100 esportistes perquè mantenen com a criteri la fitxa federativa que els permet competir, al marge que l’esportista estigui més o menys establert a Catalunya.

El problema és que aquest mateix criteri permetria a comunitats autònomes espanyoles apropiar-se d’esportistes catalans que tenen fitxa federativa d’un club de la seva demarcació, i que al mateix temps també són comptabilitzats com a propis per la Generalitat.

Els nacionalitzats
Aquest diari ha optat per incloure en la llista esportistes no nascuts a Catalunya només si estan clarament establerts al país i n’utilitzen les instal·lacions, al marge que conjunturalment la llicència esportiva sigui d’una federació catalana. Els exemples serien el marxador madrileny Jesús Ángel García Bragado, que du 14 anys a Lleida i fins i tot va ser regidor de la Paeria pel PP, o el waterpolista Guillermo Molina, nascut a Ceuta però que als 15 anys ja va arribar al CN Barcelona.

El criteri val també per als esportistes nascuts fora de l’Estat i que ja han sigut nacionalitzats espanyols. És el cas de l’exequatorià Jackson Quiñónez, que viu a Lleida des de fa quatre anys i milita al Barça, o l’exmarroquí Ayad Lamdassem, que corre pel Club Adidas i viu també a Lleida. No cal parlar de la palista (tenis taula) Gàlia Dvórak, nascuda a Ucraïna però que viu a Catalunya des de petita.

El Comitè Olímpic Espanyol (COE), en la seva particular lllista per “comunidades autónomas”, presenta unes xifres força diferents, amb només 83 atletes catalans. Usa com a criteri únic el lloc de naixement, i els esportistes que han passat per un procés de nacionalització els inclou en un grup a part (“otros países”), sense voler-los repartir en aquells territoris on resideixen.

Els rècords de Barcelona
Sigui com sigui, la xifra se situa al voltant del terç. Supera el 27% dels Jocs d’Atenes, on la xifra va ser de 88 atletes sobre 321, i el 24,6% de Barcelona 92, Jocs en què numèricament la representació catalana va ser més alta, amb 108 esportistes, però sobre 439 de la delegació espanyola.

Qualitativament la cosa pot ser encara més acusada. Les autoritats esportives espanyoles preveuen un botí d’entre 15 i 20 podis, amb les 22 medalles justament de Barcelona 92, el rècord, com a objectiu de somni. En aquest botí, els esportistes catalans poden arribar a aportar entre 7 i 10 podis (la desena és el màxim, que data de Barcelona 92), si consideréssim com a catalanes medalles com les tres previsibles del bàsquet (set jugadors de 12) i la natació sincronitzada (el duet és català i en la modalitat d’equip en són quatre de set), o les probables del waterpolo (11 de 13) i l’hoquei herba (13 de 16). Clarament catalanes serien les igualment probables de la gimnàstica (Gervasi Deferr) i la vela (les germanes Azón en Yngling i Natàlia Via-Dufresne en 470), i les possibles en atletisme (María Vasco en marxa), natació (Érika Villaécija) i ciclisme (Hermida en BTT i Escobar en pista).