Cantada a Los Pajaritos
Lliga BBVA
CLICA AQUÍ PER SEGUIR EL MINUT A MINUT
Frustració. Impotència. Pesadesa. El Barça va sortir de Los Pajaritos com un passerell trist, sense poder dir ni piu ni al marcador ni a la classificació. Zero gols, zero punts i potser no un zero en el primer examen, però sí un suspens inapel·lable. L’equip blaugrana va decebre fins i tot Guardiola, que es va quedar atordit amb l’encongiment dels seus jugadors. Més enllà dels mèrits del Numància, el Barcelona va perdre perquè es va complicar la vida tot sol amb un joc posicional desastrós, com si no haguessin servit de res les lliçons de pretemporada.
El Barça es va encallar davant un rival que li va donar camp i pilota. El conjunt de Guardiola va assumir la seva autoritat tècnica i territorial, però es va oblidar de donar profunditat i, sobretot, amplitud al camp. Aquest va ser el seu error capital. Alves es va estavellar amb ben poca intel·ligència tàctica en el dispositiu sorià. Gairebé no va guanyar la línia de fons; es va quedar aturat com a fals interior, sense temperar cap centrada valuosa ni intentar una jugada provocadora. Tampoc Messi va tenir el dia. Va fallar en accions audaces i en simples. Va emocionar tot just amb un xutàs de falta al pal, ja a l’últim minut, quan la desesperació ofegava els barcelonistes. La resta va ser un reguitzell de jugades impossibles arrencant ahir d’una posició més endarrerida, sobretot al segon temps, en què va provar de sorprendre des de la segona línia, amb la porteria de cara i, això sí, un bosc frondós de cames al davant.
Frustració
El Barça va interioritzar la frustració massa d’hora. Així que Mario va castigar l’única badada defensiva dels blaugranes –una solemne descoordinació en la basculació de tota la defensa i una lentitud de reacció lamentable del mig del camp– l’estrès es va apoderar dels jugadors de Guardiola. La primera part va acabar amb més ansietat que intensitat, i això que el matx havia començat amb bon ritme, amb una circulació de la pilota engrescadora. Henry va oferir un incipient perill. I, ja amb el marcador en contra, Eto’o i Xavi van provar xuts destacables que, no en va, no van produir cap fissura en la rocallosa defensa local.
Va acabar atacant amb poca ambició el Barça al primer temps. Els cops que algú es colava esporàdicament a l’àrea petita no trobava acompanyant en el remat. Ningú estirava la cama amb convenciment, i així va ser impossible traslladar el pànic al conjunt castellà.
El Barça va picar i picar sense obrir cap esquerda en el mur del Numància; va perdre molta energia i molt de temps atacant la defensa numantina pel mig, per on més formigó hi havia acumulat. Incapaç d’obrir el camp, inexpressiu Dani Alves i estranyament inhàbil Messi, tampoc Xavi, Iniesta o Henry van trobar solucions.
Remats perduts d’Eto’o
Els canvis, com a mínim, van aportar les últimes esperances. Al Barça li faltava fer bé l’última passada i almenys Hleb –trepitjant banda– i Keita van corregir aquest dèficit. De tots dos van sortir dues passades a Eto’o, que per poc no van acabar en gol. Va acabar dominant abassegadorament el Barça, però el seu fracàs és que el porter Juan Pablo no va haver d’utilitzar gaire els guants. Poca efectivitat i força frustració per començar.
