La gran ocasió

Hi ha tota una con­currència de fac­tors que con­ver­tei­xen el par­tit d'aquest ves­pre (20.15 hores, La 2) al Palau Blau­grana en un matx espe­cial. Esclar, el Barça s'hi juga el títol de la Lliga ACB (seria el seu 12è, 15è en total) i el Tau hi vendrà cara la pell per poder-se'l jugar dis­sabte a Vitòria.

Però la cosa va més enllà, perquè no és una situ­ació habi­tual. I és que en els últims 20 anys dels 8 títols de Lliga que ha gua­nyat el Barça només dos els ha pogut cele­brar al seu san­tu­ari par­ti­cu­lar i amb la seva gent: l'últim, que cal anar a bus­car al 2004 per tro­bar-lo, (cinquè par­tit con­tra Estu­di­an­tes), i el de 1995 (cinquè par­tit con­tra Uni­caja).

Aquesta dada ens porta a una altra, que és estímul però perquè els de Xavi Pas­cual l'evi­tin. Si el Barça no s'endú el títol sumarà cinc tem­po­ra­des sense Lliga i haurà com­ple­tat la seva pit­jor sequera des que exis­teix l'ACB (26 tem­po­ra­des). Hi ha un sol pre­ce­dent de sequera com l'actual (1990-91 a 1993-94).

I pel que fa a l'àmbit de club, la curi­o­si­tat que es podria cele­brar el doblet de Lli­gues de fut­bol i bàsquet tot just per ter­cera vegada a la història, després de les tem­po­ra­des 1958-59 i la del cen­te­nari, 1998-99.

Prou ele­ments perquè encara hi hagi més ambi­ent, tot i que superar la sauna eixor­da­dora en què van con­ver­tir el Palau els 7.213 espec­ta­dors de dimarts sem­bli impos­si­ble. Una dada: el sonòmetre de l'ACB va cap­tar 101,6 deci­bels, rècord de la final.

Els ter­cers quarts
No és perquè sí que ens hem atu­rat en aquest aspecte, els detalls que poden influir en l'ambi­ent. Les tres últi­mes visi­tes dels vito­ri­ans al Palau han aca­bat amb resul­tat eloqüent: el 85-67 de dimarts i, en l'Euro­lliga, 78-62 i 85-62.

En tots els casos el par­tit va anar igua­lat fins al ter­cer quart, moment en què, més tard o més d'hora en funció del cas, l'equip blau­grana rema­tava el resul­tat. I ho feia acce­le­rant el ritme de joc de manera ver­ti­gi­nosa, amb una des­pesa física impor­tant i, això sí, rebent atac rere atac i -més impor­tant encara- defensa rere defensa el suport des­bor­dat de la grada.

Sem­bla tal­ment com si equip i grada entres­sin en sim­bi­osi i anes­sin espe­ci­al­ment a l'una quan arri­ben aquests moments. I a això s'hi afe­geix el detall, aire­jat per Dusko Iva­no­vic més d'una vegada, que als seus juga­dors els costa molt jugar amb un mar­ca­dor de cinc o set punts en con­tra.

Amb tot ple­gat, al Tau li queda el refugi de les estadísti­ques històriques. Algu­nes, esclar. Per exem­ple, es dóna el fet que el Barça ha pogut sen­ten­ciar una Lliga al quart par­tit cinc vega­des, i que només ho ha fet un sol cop (con­tra el Joven­tut el 1987). També és cert que el Tau ha tin­gut tres cops un match ball en con­tra en finals ACB, i va aca­bar per­dent les 3 Lli­gues.

La millor xifra a què s'agafa el Tau és que du 14 mesos sense per­dre dos par­tits seguits de l'ACB. Des de l'abril del 2008. I l'equip que li va infli­gir la segona der­rota va ser, jus­ta­ment, el Barça.