La conjura de Navata

L'Espa­nyol és un altre equip des que Mau­ri­cio Poc­het­tino va deci­dir con­cen­trar la plan­ti­lla a Navata per fer una estada apro­fi­tant l'atu­rada de la com­pe­tició, con­si­de­rant que la situ­ació de l'equip era des­es­pe­rada. Va arri­bar cuer a vuit punts de la per­manència, i en tan sols un mes s'ha col·locat ter­cer per la cua a només un punt de la fron­tera de la sal­vació. Aque­lla estada de cinc dies a aquesta loca­li­tat de l'Alt Empordà va ser el punt d'inflexió. Ja no es podia anar més avall i l'equip, sota el lide­ratge de Mau­ri­cio Poc­het­tino i la influència psi­cològica de Feli­ci­ano di Blasi, es va pre­pa­rar per afron­tar les últi­mes deu jor­na­des. Un cop n'han pas­sat qua­tre, l'Espa­nyol ha fet la feina més difícil: igua­lar les con­di­ci­ons de lluita per jugar-se la per­manència mirant als ulls els seus rivals.

Tre­ball físic per car­re­gar piles per a 10 finals, ulti­mar i insis­tir en els aspec­tes tàctics que havien de donar a l'equip una per­so­na­li­tat defi­nida, i con­vivència. Les esto­nes dels cafès en què es reu­nien en una taula De la Peña, Tamudo, Luis García, Iván Alonso, Pareja, Román i alguns altres van aju­dar a con­fi­gu­rar un objec­tiu comú. El tre­ball de men­ta­lit­zació per­so­na­lit­zat de Di Blasi, l'esforç dels fisi­o­te­ra­peu­tes i recu­pe­ra­dors i l'espe­rit d'equip que es va gene­rar van ser les claus que van posar les bases de la remun­tada.

Però no tot ha estat fer pinya i posar-se en forma. Poc­het­tino ha acon­se­guit dotar a l'equip d'una per­so­na­li­tat de joc sen­zi­lla, efec­tiva i cada cop més bri­llant. Ha impreg­nat la defensa de la seva men­ta­li­tat, geni i rauxa, ha acon­se­guit màxima soli­da­ri­tat entre les línies i ha sabut explo­tar alter­na­ti­ves de joc que l'Espa­nyol tenia obli­da­des al calaix, com ara el joc directe com a recurs efec­tiu. Tot ple­gat, com­bi­nat amb bones lec­tu­res dels par­tits i un xic de sort, ha obrat el mira­cle.