La boira va escampant

El castell de cartes del Madrid expira un 2-M que en teoria els havia d'alliberar, ja que de l'efecte Eurocopa aviat farà un any i Fernando Alonso no guanya. Només queda Rafa Nadal i els somnis humits de més pelotazos de Florentino en temps de crisi per ocupar portades amb alguna cosa que no sigui pura depressió. Estic delerós per veure com s'ho fa el món mediàtic espanyol quan arribi el títol de lliga del Barça –que arribarà–, i la copa i la Champions, si arriben. M'imagino que, com sempre, caurà del cel una tapadora disfressada de rumor-fitxatge blanc.

M'és igual. Que s'ho facin i que no emprenyin. Demà me'n vaig a Montmeló per disfrutar d'aquesta fórmula 1 refundada i per intentar ajudar a interpretar si la revolució ha arribat per quedar-se o si hi ha marge perquè tot es recol·loqui tal com estava fins l'any passat. Sé que parlar en un mateix article de futbol i curses altera les pulsions dels puristes de la gasolina, però a vegades no es pot evitar. A la immensa sala de treball dels periodistes a Montmeló hi haurà la mateixa fauna, si fa no fa, de les últimes temporades. Se'ls reconeix de seguida: són els que brinden cada cop que a McLaren hi ha un fracàs, els que haurien exclòs Hamilton a perpetuïtat per una mentida, els que diuen i escriuen que Ross Brawn és el trampós del segle, i els que, si Fernando Alonso hagués fitxat per Honda i ara pilotés un Brawn, dirien i escriurien que Alonso i només Alonso i el seu talent i el seu treball han fet passar un equip nascut de les cendres d'Honda de la misèria absoluta a la glòria més insospitada. Dels difusors ni en parlarien perquè, que Ross Brawn sigui un personatge genial i un intrèpid explorador dels límits del reglament és una hipòtesi que no tenen en compte; per ells, Brawn només és un subjecte que ha viscut de les rendes d'haver caminat de la mà de Michael Schumacher. L'anàlisi de sempre, el de la bandera espanyola que es desplega quan Alonso guanya, que es replega quan només puntua i que passarà al fons de l'armari si quan l'asturià es retira no queda cap espanyol guanyador. I tinc memòria: el 13 de maig del 2007, a 3/4 de 9 del vespre, quan estava a punt de marxar del Circuit de Catalunya, aquesta tropa de trepes festejava l'1-1 del Betis en el minut 89 i se'n fotia del Barça perquè acabava de perdre la primera de les dues lligues que va regalar al Madrid. A veure si dissabte el València fa la feina i diumenge em puc tornar a esperar fins a 3/4 de 9 del vespre per passejar-me davant la seva taula amb un somriure d'orella a orella. Serà l'única manera que em tregui del cap –i de la boca– dos números: 2-6.