Consagració d'una idea

Mai un Madrid-Barça al Bernabéu ha deixat tantes sentències i tants missatges –meravellosos tots ells– com el clàssic ja memorable del 2-6 que recordaré mentre visqui. Faria falta una biblioteca sencera per compilar la magnitud dels detalls derivats d'una gesta que ja és la millor de la història del club, perquè mai, en un duel amb el màxim rival, el Barça havia consagrat de manera tan magistral i escandalosa elements com la determinació, l'autoritat, la valentia i la qualitat com ho va fer dissabte. Les «gràcies» proclamades al final per Lluís Flaquer, l'insuperable narrador d'Ona FM, és la formula més pura i rotunda per compendiar el sentiment barcelonista després de dos anys d'escarnis. De tots els missatges que deixa l'antologia del resultat, jo en trio un: la importància de l'estil. És, indiscutiblement, la gran diferència entre els dos grans clubs de la lliga. Mentre el Barça, amb els alts i baixos propis d'una bona o mala gestió en el capítol dels fitxatges o en l'elecció de l'entrenador, fa vint anys que treballa un model de futbol, s'ha fet molt complicat reconèixer el Madrid en tot aquest temps. En catorze anys han passat per Chamartín quinze entrenadors, no sempre de la mateixa corda futbolística. Ni tan sols quan ha guanyat amb Zidane, Figo o Ronaldo, el Madrid ha pogut fer càtedra d'una idea. No l'ha tinguda mai. Ara la derrota l'ha despullat i no li queda res. Perquè l'èpica no val quan la pilota mana. I la pilota és del Barça. Tenir una idea no només dóna identitat. Produeix futbolistes d'un determinat perfil –Iniesta, Xavi, Messi–, serveix com a punt de retorn després d'un baix rendiment i actua com antídot a la crisi. Laporta, vilipendiat fa poc, ha salvat la pell gràcies a l'estil, una base sobre la qual Guardiola ha reconstruït el projecte. El Madrid no sap ara a què encomanar-se. Per damunt de tot, el 2-6 valida l'estil i confirma que la idea no és negociable. Tot un avís per al president del postlaportisme.