«He portat jugadors que ja són avis»

–Quant temps fa que està vin­cu­lat a la UE Cas­te­llar?

–«Just després de la guerra, quan tenia 14 o 15 anys, amb tota una colla vam crear un equip de fut­bol de l'Acció Catòlica. Més tard ens vam ofe­rir per for­mar l'equip juve­nil del Cas­te­llar i, pagant-ho tot nosal­tres, vam començar a jugar per tots els pobles del vol­tant.»

–Mai no ha for­mat part d'algun altre club?

–«Només un moment en què el fut­bol va des­a­parèixer a Cas­te­llar. Em van venir a bus­car de Sant Llo­renç Savall i hi vaig estar una tem­po­rada, com sem­pre fent de por­ter. Després em vaig posar malalt i ho vaig haver de dei­xar un temps. Però, quan ja em vaig tro­bar millor, de seguida em van dema­nar col·labo­ració per tor­nar a for­mar l'equip.»

–A par­tir de lla­vors, ja mai no ha dei­xat de dedi­car-se al Cas­te­llar, com a juga­dor, entre­na­dor, dele­gat, encar­re­gat de camp i, més recent­ment, encar­re­gat de mate­rial...

–«De seguida vaig començar a entre­nar la gent jove, els ves­ti­dors també van començar a ser res­pon­sa­bi­li­tat meva i, a par­tir d'aquí, ja sem­pre he fet el que he pogut pel club. Ara con­ti­nuo ren­tant la roba i pre­pa­rant el mate­rial per a cada par­tit.»

–Tota una vida pel Cas­te­llar que li va ser reco­ne­guda amb la ins­tau­ració del tor­neig de fut­bol de base i el monu­ment. Mai s'hau­ria espe­rat una cosa així?

–«Pel que fa al tor­neig, he de donar les gràcies a un exju­ga­dor, el Joaquín Peñalver, perquè la idea va ser seva. I més tard el pre­si­dent, el Car­les Martínez, va pen­sar a posar l'estàtua. Van ser dues coses mera­ve­llo­ses però també hi ha altra gent que ha fet tot el que ha pogut pel Cas­te­llar i que merei­xe­ria algun tipus de reco­nei­xe­ment.»

–Mai no ha pen­sat a ser pre­si­dent?

–«Des de l'estiu pas­sat sóc pre­si­dent honorífic, però ja vaig dir un dia a un alcalde, el Miquel Pont, que no ser­veixo per ser pre­si­dent. La gent no es pot ima­gi­nar fins a quin punt és difícil for­mar part d'una junta. A més, a la meva dona només li hau­ria fal­tat tenir-me encara menys temps a casa.»

–Li agrada el fut­bol, a ella?

–«No, per dos motius molt con­crets. Pri­mer perquè, una vegada al camp del Cal­des, el seu davan­ter cen­tre em va cla­var el genoll a les cos­te­lles. I, la set­mana següent, a Sant Llo­renç, tot i estar a la ban­queta, vaig sor­tir al camp per posar pau en una bara­lla i un guàrdia civil em va cla­var un cop amb el mànec d'una pis­tola. A ella, tot això la feia patir massa.»

–M'ima­gino que una de les coses més gra­ti­fi­cants ha estat conèixer diver­ses gene­ra­ci­ons de fut­bo­lis­tes cas­te­lla­rencs. Han can­viat molt els joves d'un temps cap aquí?

–«Jo he por­tat juga­dors que ja són avis, i això em fa molt feliç. Pot­ser sí que abans els nens eren més fàcils de trac­tar, perquè ara tenen massa lli­ber­tat i els costa més sacri­fi­car-se. Tot i això, a mi sem­pre m'han trac­tat molt bé, els d'ara i els d'abans, i si algú els ha de renyar és l'entre­na­dor.»

–Li sabria greu que el camp canviés de lloc, atès que hi ha apro­vada una ARE?

–«Jo no m'hi puc posar, però no m'agra­da­ria gens. I més veient que hi ha molts pisos i cases deso­cu­pats. A més, si el camp fos més lluny, no vin­dria tanta gent. Ara hi ha gespa arti­fi­cial i una bona gra­de­ria, i és una cosa que em pen­sava que ja no podria veure.»

–L'any 2011 el Cas­te­llar fa el cen­te­nari. El millor desig seria que l'equip pugés a pre­fe­rent?

–«Jo crec que és la cate­go­ria que li per­toca, per gent i per tot, però hau­ria de ser més aju­dat. No hi ha diners i és evi­dent que tant de fut­bol tele­vi­sat ens fa mal.»