Montañés i el tennis humil

Fa gai­rebé un any, Gael Mon­fils va caure en les semi­fi­nals de Roland Gar­ros con­tra el suís Fede­rer. Era i és, encara avui, el seu millor resul­tat en un Gran Slam. Jugava a casa, sobre terra, la seva superfície pre­fe­rida, i després d'ofe­rir les qua­li­tats que l'han impul­sat fins el top ten. Un jove ten­nista que, jun­ta­ment amb Gas­quet, era l'eterna pro­mesa del ten­nis francès i que, a diferència de Gas­quet, s'ha con­ver­tit en una rea­li­tat que sap de quin peu calça. «Pot­ser la gent no coneix ten­nis­tes com Albert Montañés, Òscar Hernández o Potito Sta­race, però són els que et com­pli­quen un debut o poden eli­mi­nar-te si no estàs con­cen­trat», deia Mon­fils després del seu gran resul­tat a París. Una advertència que per­so­ni­fica l'altre ten­nis, aquell que molts des­co­nei­xen. Perquè el ten­nis pro­fes­si­o­nal és molt més que Nadal, Fede­rer, Djoko­vic i com­pa­nyia. Molt més, fins i tot, que Robredo, Fer­rer, Ver­dasco i tots els grandíssims juga­dors que ja han estat i con­ti­nuen aspi­rant al top ten. El ten­nis també són un gra­pat de ten­nis­tes que, més enllà dels pri­mers vint o trenta del món, llui­ten cada set­mana per fer-se un lloc entre els 50 pri­mers. O el que és el mateix, per a ells, l'elit més abso­luta. Una posició que els asse­gura entrar direc­ta­ment als qua­dres (estal­vi­ant-se la fase prèvia); que els per­met obli­dar, per unes set­ma­nes, el cir­cuit cha­llen­ger; i que els implica, inde­fec­ti­ble­ment, fer més caixa i asse­gu­rar-se el seu futur.

Una rea­li­tat que, tan lluny dels millors, sem­bla que, per al gran públic, no exis­teixi. «Tris­ta­ment és així», sege­lla el mont­gatí Òscar Hernández. «A vega­des per­dem diners», remarca el bar­ce­loní Marc López, que s'està espe­ci­a­lit­zant en dobles per poder com­pen­sar el que no pot asso­lir en els qua­dres indi­vi­du­als. El rapi­tenc Albert Montañés, però, va asso­lir ahir el títol més impor­tant de la seva car­rera impo­sant-se a Esto­ril, der­ro­tant en la final el nord-ame­ricà James Blake (5-7, 7-6 i 6-0). És el segon (va gua­nyar a Amers­fo­ort l'any pas­sat), però com aquell, aquest títol esce­ni­fica el tri­omf dels humils, dels tre­ba­lla­dors a l'ombra, dels llui­ta­dors incan­sa­bles, dels juga­dors que no poden donar per per­duda cap pilota..., perquè saben que el ten­nis no per­dona ni els dub­tes ni les debi­li­tats. Al cap d'una tem­po­rada, són els que més tor­ne­jos dis­pu­ten, els que més viat­gen i el que més des­gast acu­mu­len. Molt més del que la gent s'ima­gina, perquè la rea­li­tat del ten­nis no són només les grans victòries, els Gran Slam o la copa Davis... El ten­nis, també són altres rea­li­tats. I algu­nes, no tan boni­ques com poden sem­blar. Per a Montañés, Hernández, López, Mar­cel Gra­no­llers o Beto Martín, el somni segueix sent man­te­nir-se o esca­lar fins als 50 pri­mers. Pos­si­ble­ment, la rea­li­tat més dolça de les rea­li­tats que s'ama­guen rere els focus d'un esport mediàtic que, mal­grat les quo­tes de pan­ta­lla, no deixa de ser obrer. Perquè ningú, ni Nadal, Fede­rer, Mur­ray ni Djoko­vic, podrien estar on estan sense la dedi­cació de molts anys, i l'esforç de mol­tes renúncies. Per això, la victòria de Montañés és una gran ale­gria per al ten­nis humil, el que ha de llui­tar per exis­tir.