Dirigir en femení

Els últims anys la participació de la dona en el món de l'esport de base i professional ha millorat de manera considerable. Amb tot, convé no oblidar que l'esport femení arrossega esquemes i estereotips d'èpoques pretèrites –fins no fa tant la competició femenina encara era objecte de menyspreu– que li van suposar un retard important respecte al masculí en qüestions de dignificació, interès públic i, en conseqüència, de finançament i patrocini econòmic. Aquest retard, en el camp esportiu com també ho ha estat en el social o en polític, ha estat un factor decisiu que ha barrat el pas de la dona als òrgans de direcció esportiva: i amb això parlem de federacions, comitès, presidències de clubs, gerències de societats i un llarg etcètera. En aquest pla de presa de decisions, però també de generació d'influències, la presència femenina és –per suavitzar-ho amb un adverbi atenuant– gairebé nul·la. I com que l'esport, com tantes altres coses, es regula per la política, cal que entre tots ens plantegem les causes d'aquesta restricció d'igualtat d'oportunitats per a les dones i la impossibilitat d'accedir a càrrecs directius.

En aquest sentit, la creació recent d'una subcomissió al Congrés dels Diputats per estudiar la situació de l'esport professional a l'Estat espanyol es presentava com una oportunitat històrica per resoldre el greuge. Ara bé, entre la cinquantena de compareixents i que en principi representen un ventall ampli i rellevant de l'esport professional, tan sols hi haurà quatre dones –totes esportistes excepte una experta en dret esportiu–, i per tant, cap que representi un òrgan de direcció.

Potser també és interessant destacar que en aquesta subcomissió jo mateixa hi figuro com l'única dona portaveu d'esports, dit això per constatar, en l'àmbit polític, la dificultat per accedir a càrrecs de certa rellevància en l'àmbit esportiu. Les causes que ens porten a aquesta situació són diverses i variades però el que abans he esmentat crec que hi té molt a veure. Tradicionalment la dona, en l'àmbit esportiu, ha ocupat càrrecs que podríem qualificar de segona classe, i socialment s'han creat uns estereotips ficticis que ens han portat a estar en un segon terme quan en realitat hem tingut grans esportistes que haurien estat mereixedores de més reconeixement social del que en la pràctica han rebut.

Hi ha moltes qüestions obertes respecte a això i precisament en el marc de la subcomissió de l'esport professional he introduït el tema per preguntar als diferents especialistes el seu punt de vista en relació amb la participació de la dona en l'esport professional i les polítiques o mesures que s'han d'impulsar per fomentar i millorar aquesta participació en tots els àmbits. A més, en la gestió i direcció de l'esport professional és urgent i imprescindible introduir criteris i mesures des de la perspectiva de gènere que corregeixin la desigualtat actual. Tot això sense perdre de vista que el factor clau en aquest panorama és treballar en l'educació, cal incidir en el món dels nostres infants per aconseguir trencar barreres, perquè educar en la igualtat és fonamental i només així aconseguirem que la creixent participació de la dona en l'esport es vegi reflectida en tots els seus àmbits, incloent-hi el directiu i de gestió.

*Diputada al Congrés dels Diputats i portaveu d'Esports de CiU.