La teoria de l'ànec Donald

El director general del Barça i l'home de confiança del president, Joan Oliver, té una teoria sobre les eleccions a la presidència del FC Barcelona. La teoria és molt senzilla però gens simple: guanyarà les eleccions el candidat que Joan Laporta designi. Per reforçar el raonament, Oliver hi afegeix un comentari que podria anar així: «El que importa és qui designi Laporta. Guanyaria encara que el candidat fos l'ànec Donald.» I per demostrar-ne la veracitat i l'eficàcia, el director general blaugrana es remet als grans gurus electorals dels Estats Units com a pares de la teoria. S'entén que els gurus nord-americans i Oliver parlen del fet que un dirigent que ha tingut un mandat ple d'èxits no té alternativa possible encara que no es pugui presentar a les següents eleccions si hi ha un candidat que té el seu suport o és designat directament per ell mateix. Encara que sigui l'ànec Donald. No cal riure-se'n. Ni tampoc quedar-se en l'obvietat que una cosa són els Estats Units i una altra cosa molt diferent Europa, i encara més un club de futbol, i encara més si aquest club és un club tan particular com el Barça. Això és un obvietat perquè remarca unes peculiaritats molt certes. Però la teoria no va gens desencaminada; si de cas, el que es desencamina és la realitat.

En un pla teòric aplicat al Barça, sembla d'una lògica aclaparadora que en un mandat en què hi ha hagut èxits de la magnitud dels de l'any 2009, a més de la suma dels del 2005 i 2006, el continuisme sigui la carta guanyadora en unes eleccions. Al contrari, desafia qualsevol lògica que qualsevol candidat alternatiu pugui estar més ben situat en les enquestes que el candidat X o ànec Donald del continuisme. O sigui, que en el pla de la lògica hem de convenir que la teoria d'Oliver seria bona i certa en condicions normals. En la realitat, però, aquesta seria la primera anomalia. El candidat alternatiu, Sandro Rosell, sense que hagi explicat el programa ni hagi presentat la seva candidatura, és el líder inamovible en les enquestes preelectorals. Per entendre aquesta lògica culer, una distorsió de la lògica convencional, s'hauria de convenir què l'anomalia és Laporta, el factor que ha distorsionat de tal manera la teoria d'Oliver que sembla que a hores d'ara l'ha fet inservible. La pel·lícula dels fets successoris d'aquesta temporada és esperpèntica. Molts van ser els aspirants i només un podia ser l'escollit per Laporta. Ja el tenia de feia temps, fins i tot abans de la temporada prodigiosa dels sis títols. Era Xavier Sala i Martín, economista de prestigi mundial i de caràcter assimilable al seu per la seva tendència irrefrenable a la controvèrsia. Tenia el perfil que agrada a Laporta, però no hi va haver consens en la directiva. I això que el director general va executar un pla per fer desistir tots els directius que tenien aspiracions. Van ser les investigacions, anomenades auditories de seguretat, per fer-los veure o bé la seva falta de carisma o bé taques en el seu currículum que desaconsellessin exposar-se a l'escrutini públic. Ni així va aconseguir imposar Sala i Martín. Llavors, aplicant la teoria de l'ànec Donald, en què no importava el candidat sinó qui designi el president, Laporta va convèncer el seu amic de la infantesa, Alfons Godall, perquè desistís d'anar-se'n a casa un cop acabat el mandat i encapçalés la candidatura oficial del continuisme laportista. En el procés integrador, però, ja hi va haver la primera escissió, perquè es va vetar alguns directius, com ara Alfons Perrin i Jacint Borràs. Tots dos i altres van trobar acolliment en el díscol Jaume Ferrer, que va decidir fer camí electoral sol, cosa que va enfurismar Laporta, que el va arribar a insultar.

Aquesta escissió no podia sorprendre ningú. Va sorgir de l'essència més pura del laportisme, que té la disgregació com a ingredient bàsic. Sala i Martín, intentant explicar-ho en positiu, ho va dir molt clar en una entrevista a El País: «Qui s'enfronta a Laporta, o cedeix o perd.» També va ser Sala i Martín qui va valorar la, segons ell, gran qualitat de Godall: «Godall sempre ha estat en el costat bo en totes les grans decisions del president.» No era una decisió que hauria pres Laporta aliar-se amb Ferran Soriano, el vicepresident que va plegar amb set membres més de la junta directiva arran dels resultats de la moció de censura de l'estiu del 2008, després del que Laporta va considerar un intent de cop d'estat. Godall, sí. Per dos motius fonamentals. Perquè en les enquestes preelectorals estava a anys llum de la intenció de vot que té Sandro Rosell i perquè, pel seu tarannà, ja li anava bé no estar al capdavant de cap candidatura. La qüestió és que es va complir el pronòstic de la majoria de gent que coneix bé el que es cou en la directiva i en l'entorn: Godall no arribaria a la línia de sortida com a candidat. La interpretació més benèvola per a ell és que no es va voler sotmetre als capricis de Laporta; una altra és que per fi va trobar la manera de sortir de l'embolic en què el va ficar Laporta i ell no sabia com sortir-ne. L'única seqüela és que, aparentment, la seva amistat incondicional amb Laporta (des de l'escola i quan el cobria en les seves absències quan feien el servei militar junts) ha quedat tocada. No descartin que es recondueixi aviat. Serà pel bé d'alguna causa comuna, encara que sigui la candidatura ara oficial de Jaume Ferrer. Res d'això no hauria passat, però, si ni Godall ni Laporta haguessin estat presa dels nervis. Un, per buscar aliances salvadores; l'altre, per impulsivitat i precipitació. Si el problema era la possible aliança entre Godall i Soriano, només calia que Laporta esperés dos o tres dies a retirar el suport al seu amic, els suficients perquè Soriano fes públic el que ja feia dies o setmanes que s'intuïa, que el seu càrrec a Spanair, en la situació actual, seria incompatible amb la seva candidatura a la presidència del Barça. Així, el gran problema entre Laporta i Godall s'hauria dissolt sol i el precandidat hauria pogut continuar, si és que això era el que realment volia. Però no, hi va haver atac de nervis. Un esperpent. I més tenint en compte que les eleccions ni estan convocades, ni Sandro Rosell ha hagut de moure ni un dit.

Amb la realitat distorsionada d'aquesta manera, Laporta va continuar l'aplicació de la teoria de l'ànec Donald. Desbancat Godall, va preguntar a tots els presents (Sala i Martín, Yuste, Boix, Cubells...) si volien encapçalar la candidatura oficialista/continuista/laportista. No, no, no... Arribats a aquest punt de la tragicomèdia, només un, que ja no comptava i que deia que es mantenia com a directiu només per controlar el que feien els rivals/companys de directiva, va acceptar ser ungit per Laporta com a candidat. Jaume Ferrer, que ja feia temps que treballava en la seva candidatura alternativa, maltractat (el van fer fora de la delegada) i insultat («Ets un merda i et mereixes que et foti una hòstia») per Laporta, és ara el que haurà de capitalitzar els èxits de l'equip per intentar reconduir la lògica i fer bona la teoria d'Oliver. Sens dubte, els seus millors arguments només poden ser els títols que pugui aconseguir l'equip de Pep Guardiola, sobretot la Champions al Bernabeu. Però arribarà, si arriba, quan Sandro Rosell ja hagi començat a explicar el seu projecte i a presentar el seu equip. Fa molt temps que treballa en silenci per no pensar que no deixarà indiferent amb les seves propostes. També és cert que encara queda prou temps perquè en el territori abonat de discòrdia en què regna Laporta no hi hagi nous episodis sorprenents i nous girs en les seves intencions. A hores d'ara, l'última ocurrència de Laporta, nomenar Johan Cruyff president d'honor, també s'ha d'interpretar com un moviment condicionat per l'escenari electoral, bàsicament per l'acceptació (de mala gana, és clar) que difícilment es podrà capgirar la tendència que sembla que condueix Rosell al triomf. Si Laporta no ho veiés perdut, hauria deixat el caramel del nomenament de Cruyff com a president d'honor per al seu candidat. Si ha decidit fer-ho ell ara, fa la sensació que és perquè ja dóna per inevitable que el pròxim president serà Rosell.

Queden encara molts esdeveniments, però de moment sembla que per molt bona que sigui la teoria de l'ànec Donald segons els estàndards nord-americans, en la lògica catalana no sembla que impliqui que es pugui fer l'ànec dia sí, dia també. En aquest sentit, res no indica que en el club no continuï el desgovern, si més no la desatenció a les necessitats fonamentals. Aquesta és la pitjor conseqüència col·lateral de tota la comèdia preelectoral. Mentre que els candidats externs no han causat distorsions, els directius precandidats no han vetllat perquè l'equip de Pep Guardiola treballés en les millors condicions. I a sobre encara esperen capitalitzar-ne els possibles èxits.

El director general del Barça creu que guanyarà les eleccions el candidat que tingui el suport de Laporta

Si el problema de Laporta amb Godall era la possible aliança amb Soriano, només havia d'esperar uns dies