Arriba l'hora de desenfundar

Que el madridisme s'encomani a l'Inter de Mourinho com «la gran esperança blanca» per evitar la presència del Barça –un equip espanyol...? És clar que no– en la final de la Champions o que el diari Marca plantegi la via criminal per frenar Messi en el clàssic de demà és molt més anecdòtic que escandalós, però ajuda a retratar el punt d'acomplexament amb què a Madrid es veu el Barça de Guardiola a 24 hores del clàssic que ajudarà a decidir la lliga. Té mèrit provocar aquest estat d'ansietat, de nervis o d'impotència en un Madrid que s'ha gastat el que ningú més s'ha gastat mai en un estiu (300 milions d'euros) per fitxar el que ningú més pot fitxar. La conclusió és que el Barça de Guardiola ha treballat molt bé tota la temporada i arriba al duel del Bernabéu amb tots els deures fets, Champions inclosa. Això no li garanteix la victòria, és clar, però és el millor camí per aconseguir-la.

Repassem aquests deures. El Barça aquesta temporada ha estat més eficaç però, en general, menys brillant que la temporada passada i, sobretot, menys contundent pel que fa al gol i diferències amb els rivals. L'equip és més madur, rendeix millor i ha guanyat la batalla de l'ambició, però perdia en la comparació amb el Barça brillant i aclaparador del triplet... Fins ara, perquè el treball físic, tàctic i psicològic ha donat fruits i el Barça arriba a la fase decisiva en el millor moment.

El millor en intensitat del joc i en particular de la pressió defensiva a tot el camp. I també el millor en contundència ofensiva. Guardiola ha fet evolucionar l'equip tàcticament, situant Messi darrere del 9 amb llibertat, més a prop de la creació i del gol, i sense la responsabilitat (ni el desgast) de defensar la banda. El Barça no ha perdut ni equilibri, ni identitat, però esprem més el talent de Messi –l'ha millorat– i l'equip en els últims vuit partits ha marcat 24 gols (3 de mitjana, superant els 2,2 dels sis mesos anteriors) i n'hi ha fet quatre a l'Arsenal, l'Athletic, l'Stuttgart i el Saragossa i tres al València.

El Barça també ha aconseguit arribar a aquest punt amb tota la plantilla connectada i el col·lectiu per sobre dels noms. El bon rendiment dels últims partits s'ha produït amb absències de titulars com Iniesta, Puyol, Piqué, Abidal, Alves, Ibra, Xavi, Keita o Ibrahimovic. I ja que parlem d'Ibra, la gran novetat de la plantilla, és cert que no està del tot adaptat, però ha avançat (20 gols i 8 assistències), aporta tàcticament i ha superat els dubtes i una sequera, sobretot amb el doblet al camp de l'Arsenal. La incògnita és si jugarà.

Per tant, el Barça arriba bé al clàssic, però és important tenir clar que el Madrid també. És cert que l'equip madridista té més pressió, perquè té les urgències acumulades d'un any en blanc, perquè el model de Florentino i la megainversió de l'estiu no són sostenibles sense guanyar i perquè s'ho juga tot a una carta (la lliga). És cert també que la fortalesa blaugrana pot minar la confiança blanca i és veritat que l'equip de Pellegrini té problemes d'identitat futbolística i de rols en l'equip, que té més punch individual que joc col·lectiu i que jugadors com ara Kaká o Benzema no s'hi han adaptat.

Però tot això no servirà si el Barça no juga bé les seves cartes en el cara a cara. Com? El Madrid marca 2,5 gols per partit i més de 3 quan juga al Bernabéu. La primera clau és fer valer el millor sistema defensiu de la lliga (el del Barça) i escurçar aquesta mitjana. La segona, imposar el seu estil malgrat l'agressivitat tàctica i física del rival, la pressió de la grada i la incògnita arbitral de Mejuto González. No serà fàcil, però el 6-3 contra l'Arsenal i la classificació per a les semifinals de la lliga de campions ho farà una mica menys difícil.