[D]
0
Barcelona - 15 abril 2010 2.00 h

Un altre concert a l'aire lliure

Golejada del Barça al Dépor i sis punts de diferència amb el Madrid, que juga avui

Bojan, Pedro i Touré firmen els gols en una nit magnífica d'expressió col·lectiva

L'assistència de Xavi i els luxes de Messi i Alves, el més destacat d'una gran victòria

Valdés va resoldre el partit, aquest cop... assistint Pedro en el segon gol!

- Barcelona

Quin nom té això que fa el Barça? Com es pot batejar la capacitat insòlita d'un equip per tornar invisible la pilota als ulls d'un rival perdut? Què vam veure ahir, exactament? Un partit? Un exercici d'autoritat? Una idea circulant a través de vint-i-dues cames? Però, què és exactament el que vam veure? Acabarem convenint que això que fa el Barça al Camp Nou són concerts a l'aire lliure. Una orquestra d'onze solistes desempolsats de qualsevol escletxa d'egoisme en benefici d'una música mai abans sentida.

El futbol no són gols. Tampoc resultats. Convindria que aquells que només miren el marcador, corregeixin el coll cap aquell rectangle verd on juguen els nois de Guardiola. S'explica fàcilment, llavors, perquè la parròquia manté fidel la seva cita amb els artistes. Era un dimecres sobtadament fred, però l'estadi va lluir ple. 75.977 ànimes. Nou gest de confiança de fora cap a dins. Els músics se sentien en deute amb els espectadors, per la qual cosa de seguida van tocar les millors peces del seu repertori.

«Allegro».

Cap sensació de feina feta després de la nit gloriosa del concert de Madrid. Els homes de Guardiola van sortir a ofegar el seu rival, li van impedir que trenés dues passades consecutives i van delimitar els marges del partits al camp dels gallecs. Un equip poruc, molt defensiu. El porter Aranzubia no havia d'aixecar gens la veu per parlar amb el davanter Riki. Amb cinc variants respecte de Chamartín (Busquets, Puyol, Milito i Keita, a la banqueta), Guardiola va convertir Xavi en capità. Res no li queda gran, al fantàstic vallesà. El canari Pedro va agitar els parroquians amb un xut violent a l'escaire. Márquez va provar el porter amb un cop de cap net però sense malícia. Toc i toc. Moviment, possessió. Tocs i tocs. Posició. Fins que Xavi, elegant i malèfic, deixa sol Bojan, que defineix com ho feia Romário: un xut sec, amb l'exterior del peu dret i al pal esquerre del porter. La comparació és un elogi al davanter magnífic que és Bojan Krkic, ariet amb una relació carnal amb el gol.

L'avantatge en el resultat va presentar un Barça encara més confiat en el seu talent. Messi, el gran solista, va provar una vaselina que Aranzubia va enviar a córner. ¿Què feia el Dépor per mirar de sortir del seu camp, cosa que només havia fet un cop mitjançant un xut desviat de Guardado? Els gallecs creuaven mirades entre ells. Es grataven el cap. «On és la pilota?», es preguntaven, incrèduls i desorientats. Els que es van mirar sabent exactament el que farien van ser Messi i Alves, probablement el duet més espectacular. Van consumar dues petites obres que van fer aixecar el respectable. Una passada interior de l'argentí per sobre els caps de tres defenses, va ser connectada de xilena per Alves. La pilota es va estavellar al travesser. De seguida, una de nova. Dues parets consecutives, la segona de toc d'esperó de Leo. Tampoc va acabar en gol. Però, i què?

La primera part va deixar dues execucions molt destacades. Messi va driblar mig equip i, tot i tenir Pedro sol a l'esquerra, es va donar el gust d'acabar ell l'obreta. A piacere. No va ser gol. Però, i què? La segona i darrera va ser una centrada del reaparegut Jeffren a Bojan, que va arribar molt forçat i va xutar desviat.

«Adagio».

Lent i majestuós, el Barça va afrontar la part final de l'execució amb consistència. Serè, va buscar la manera més elegant d'acabar l'execució. No era fàcil. El que es va fer en la primera meitat mereixia una conclusió que no decebés la parròquia. Márquez la va tenir de seguida. Al segon pal, va connectar a porta, amb Aranzubia vençut. Sergio va impedir el segon gol amb un rebuig de cap, de peu sobre la línia. Els rivals van tenir una alegria que, per un moment, va posar la por al cos amb una mitja volta de Riki. El miratge d'un miratge.

«Larghissimo».

El Barça es va tornar previsible i massa lent. No va perdre el control del partit, però no trobava la manera. Buscava amb insistència i convicció, però tot plegat s'havia tornat mecànica. Víctor Valdés, solista inesperat, va canviar el rumb soporífer i una mica inquietant del partit. Hi ha porters que marquen gols. Ell somia imitar-los. Ahir va començar per fer una assistència. Una llarga pilotada a l'espai va obligar el seu col·lega Aranzubia a abandonar la porteria i rebutjar la pilota als peus de Pedro, el canari amb sentit de la ubiqüitat. Precís, el davanter va xutar al primer toc i la pilota va dibuixar una paràbola perfecta i es va acabar convertint en el gol de la tranquil·litat d'alguns intranquils que hi havia a la graderia.

«Prestissimo».

Sempre a contracorrent del que resulta habitual, el Barça s'encén encara més quan arriba a la porteria. Els nois de Pep van buscar la golejada segons després de celebrar el gol de Pedro. Van trigar quatre minuts. Touré va doblegar els guants al porter basc amb un xut violent que amb prou feines va arribar a desviar el porter, sense impedir que la pilota inflés la xarxa. El quart d'hora que quedava va servir perquè Henry s'afegís, sense sort, al ritme dels seus. L'aportació va ser pobra. Un parell de xuts, alguns moviments. Testimonial, gairebé.

El solista Messi va intentar apropiar-se de l'episodi final driblant cada rival que se li posava al davant. Va estar a punt de fer-ho. Com sempre. Aquest cop, no va poder ser. Resulta estrany dir-ho. Tant és. El concert a l'aire lliure va resultar encantador.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Més llegides

Esports