«Deixaré el futbol als 37 anys»

La frase deixa clar per ella mateixa l'obsessió de control de Víctor Valdés. El somni de ser amo de la seva vida professional, fins i tot a l'hora de programar allò que la majoria de futbolistes no volen ni sentir a parlar: el final. «Sóc una persona de posar-me metes i una és deixar-ho als 37 anys. Em cuido per aconseguir-ho. Ja veuré com va la vida, però la meta és aquesta.» Tampoc quan ho deixi s'esvairà el misteri que envolta el ja emblemàtic porter del Barça. Una mena d'enigma que s'alimenta a partir de dues fonts d'informació. Parlar amb els companys de vestidor de Víctor Valdés, o conèixer les seves inquietuds dibuixen un retrat molt singular que s'allunya molt de la imatge que ofereix el porter quan surt al camp. Des de l'equip, s'assenyala Víctor com un dels elements clau en la convivència. És el típic company que afegeix a la rutina de feina bromes i somriures. «És l'opinió que m'interessa, la dels que em coneixen de prop i la del meu entorn», diu, convençut. Saber coses del Valdés que viu més enllà del terreny de joc també alimenta el contrast amb l'home dur que s'enfronta amb els millors davanters del món i, moltes vegades, els fa por. Encara que no ho sembli, és el mateix Valdés que es relaxa tocant alguns acords amb el piano o que s'interessa per la biografia de Mahatma Ghandi i totes les coses bones que li puguin aportar les filosofies orientals i el ioga. Després, a la superfície, apareix el porter de gest adust que tothom coneix. De vegades antipàtic, de vegades brusc amb alguna pregunta de la premsa que considera una invasió. Sempre competitiu i ambiciós. Juan Carlos Unzué, probablement la persona que, en termes professionals, més el coneix i més ha col·laborat en els darrers set anys en la progressió del porter. «Sempre ha fet un gran esforç per portar-me, perquè sé que tinc un caràcter molt difícil», reconeix Víctor. La feina just els va portar a trobar una harmonia que ha servit per construir el que avui és el gran porter del Barça. Valdés assumeix que és un paio difícil i recorda l'anècdota del vídeo, una conquesta producte de la convivència amb Unzué. «Ell va arribar el 2003 i era molt partidari de visualitzar els partits. Jo, en canvi, no en volia saber res. Els mirava només per tornar a veure les meves millors aturades, per guanyar confiança. Juan Carlos em deia: ‘Mira les errades, així n'aprendràs.' Però jo li replicava: ‘Ja sé com, quan i per què m'he equivocat. No cal.' Amb el temps, tots dos vam anar trobant el punt d'equilibri.»