Ferrer-Laporta, telèfon vermell

Poc marge per al debat futbolístic i de gestió deixen aquestes eleccions. Coincidents en un discurs similar i aferrats a un parell d'idees distintives, tots els precandidats s'esforcen a arribar al soci i a aparèixer en els mitjans organitzant activitats molt diverses. La sensació, però, és que la capacitat dialèctica i la imatge que cadascun d'ells pugui vendre en les aparicions públiques són els únics factors que poden alterar els resultats de les primeres enquestes. Ahir, Jaume Ferrer, sotmès al tercer grau de Josep Cuní a Els Matins de TV3, va comprovar que si vol recollir l'herència de Laporta pel que fa als èxits de l'equip, també haurà d'aprendre a justificar algunes de les decisions més polèmiques de l'encara president. Preguntat sobre si serà un home de palla de Laporta, la resposta va sonar ambigua: «El tractaré com a qualsevol altre expresident. Ell sap que sempre que em truqui, em posaré al telèfon.» És a dir, que mantindrà línia directa amb la persona que, en un principi, el va descartar com el seu delfí i que més tard el va recuperar. A Ferrer li va tocar defensar els acords firmats amb el Bunyodkor, el club que dirigeix la filla del president de l'Uzbekistan –«tenim un contracte amb un club del país, no amb el govern, per jugar-hi un amistós que està molt ben pagat, i el jugarem si podem», va dir–, i també va valorar el sou de 900.000 euros que el president va decidir lliurar a Joan Oliver, el director general: «A mi em sembla una quantitat elevadíssima.» Un empleat, Oliver, que el va investigar sense el seu consentiment: «No vaig dimitir perquè preferia quedar-me i vigilar que no tornessin a passar coses com aquestes. El més fàcil hauria estat plegar, anar-me'n a casa i escriure un llibre», va ironitzar en clara referència a aquell Benvingut al món real de Rosell. Visiblement tranquil i diplomàtic fins a l'extrem –com la resta de precandidats–, Ferrer també va haver de donar explicacions sobre les declaracions d'un dels seus col·laboradors, Albert Perrín, que el dia abans havia trencat el to cordial de la precampanya carregant dur contra Ingla, Soriano i Rosell. El va començar disculpant –«el que van fer quan li van demanar a Laporta que dimitís potser no va ser un cop d'estat, com va dir l'Albert, però sí un xantatge», va dir–, i s'hi va acabar desmarcant: «A mi, almenys, ningú em podrà dir que he fet guerra bruta.» Un discurs de bona voluntat en què, de moment, coincideixen tots els candidats.