Esports

tot recordant

Eduard Manchón i Molina: temps era temps una bicicleta

El futbolista va desenvolupar la seva carrera esportiva a l’extrem esquerre del Barça de les Cinc Copes, en què va ser titular indiscutible durant aquella magnífica temporada 1951/52

Avui fa just catorze anys que va morir el futbolista català dels anys cinquanta Eduard Manchón i Molina (Barcelona, 1930-2010). Un extrem esquerre de classe excepcional, petit –feia 1,66 m d’alçada–, musculat, amb gran velocitat, molt bon driblatge i una bona rematada. L’anomenaven la Bicicleta i és un dels noms protagonistes de la cançó Temps era temps, de Joan Manuel Serrat: “Panellets i penellons... Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.”

Va néixer al barri obrer de Can Tunis, prop del port de Barcelona, en una família d’immigrants murcians. El seu pare feia de barraquer del camp de futbol del barri i allà és on ell va començar a fer rodar la pilota. Quan va fer els divuit anys va passar al Barcelona amateur, que temps enrere l’havia rebutjat. Aquesta vegada se’l van quedar i allà va coincidir amb alguns jugadors com Biosca, Bosch i Aloy, amb qui posteriorment van jugar junts al primer equip. Aquell any van guanyar el campionat d’Espanya d’aficionats i Manchón va destacar fent dos gols en la final, perquè tot i ser extrem, tenia una gran habilitat golejadora. La temporada següent va anar cedit a l’Espanya Industrial, un club que aleshores feia de filial del Barça, equivalent al que posteriorment va ser el Condal i actualment el Barça Atlètic. L’excel·lent rendiment que va tenir li va obrir les portes del primer equip la següent temporada. Però aquell primer any a la màxima categoria no va sortir del tot rodó. L’extrem titular d’aleshores era l’argentí Mateo Nicolau, i ell va haver de treballar molt per trobar minuts. El seu debut es va produir després que Nicolau fos expulsat un 8 d’octubre del 1950 al camp de les Corts. El debut va ser somiat, amb victòria i gol del mateix Manchón. Aquest fet li va donar crèdit per mantenir-se a l’onze durant les següents jornades, però el nivell que va anar demostrant no va ser l’esperat, i a més, cap a l’últim tram de temporada es va fer un trencament de lligaments que el va apartar de la gespa. El Barça d’aquell any va acabar en blanc.

És amb la temporada 1951/52 que va canviar tot. L’estiu es va fitxar Ladislau Kubala per a la davantera i Ferdinand Daucik com a entrenador. Gràcies a les lesions de Basora, primer, i Nicolau, després, Manchón va començar com a titular. El canvi va ser extraordinari, d’un dia per l’altre van començar a marcar gols a cabassos. Manchón centrava i Kubala o César remataven. El seu rendiment va ser explosiu. Tenia una gran habilitat per córrer i per driblar defenses fent el gest tècnic conegut com la bicicleta. La temporada va acabar amb el Barça de les Cinc Copes. Cinc copes en una sola temporada: lliga, copa, copa Llatina, copa Eva Duarte i el trofeu Martini & Rossi. Però el bon rendiment no es va acabar aquí. Fins al 1953 el Barça va guanyar tots els títols en joc a l’Estat. La ciutat estava eufòrica i la massa social del club va passar de 26.300 socis a 52.791. El camp de les Corts va quedar petit i es va decidir construir un nou estadi, el Camp Nou, que es va inaugurar l’any 1957 amb 60.000 places. Aquella ratxa de trofeus hauria pogut incrementar-se de manera molt considerada si el règim franquista no s’hagués interposat per impedir que Di Stéfano fos cent per cent culer.

Manchón va continuar al club fins a la temporada 1956/57. En total va jugar 201 partits oficials i va marcar 81 gols. Va arribar a ser el quart jugador de la plantilla més ben pagat, amb 255.675 pessetes. La seva última temporada, amb el canvi d’entrenador, va quedar relegat a la banqueta, en una època que no estaven permesos els canvis durant el partit, i ser suplent volia dir caure en l’oblit. A finals d’aquella temporada, tot i que encara li quedaven dos anys de contracte, va demanar la carta de llibertat per poder fitxar pel Granada FC. Així, la següent temporada (1957/58) va jugar al club andalús, i en la seva visita al Camp Nou, va ser altament ovacionat pel públic tot i que va marcar un gol al seu excompany Ramallets. El partit va acabar 4-1 amb victòria del Barça. Posteriorment va passar pel Deportivo de la Corunya, de segona divisió, i pel CA Iberia i pel Centre d’Esports de l’Hospitalet, aquestes dues darreres entitats, de tercera divisió. Tot i gaudir d’una carrera gairebé magnífica, només va ser internacional amb la selecció espanyola una vegada i amb la catalana una altra. Després de retirar-se es va mantenir com a membre molt actiu de l’Agrupació Barça Veterans.

Va morir a Barcelona a causa d’un càncer, només uns dies abans del 60è aniversari del seu debut amb el primer equip. Una data en què el club tenia previst organitzar-li una celebració. Va ser el tercer que quedava amb vida d’aquell equip de llegenda –els darrers, Besora i Vila, van morir el 2012 i el 2011 respectivament–. Les restes d’Eduard Manchón descansen al cementiri de les Corts de Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.