Guus Hiddink:Miracles a domicili
L'holandès Guus Hiddink és, segurament, el tècnic amb més bon renom i menys títols oficials del món, després de fer somiar Holanda, Corea, Austràlia, Rússia i l'afició del Chelsea
Guus Hiddink no és un tècnic corrent. Té fama de passejar-se per aquest planeta amb forma de pilota obrant miracles, però a l'hora de la veritat, només ha guanyat un títol lluny d'Holanda: una Intercontinental amb el Madrid, el 1998. Aquest holandès poliglota també té fama de saber construir grups guanyadors. Però si exceptuem la copa d'Europa del 1988 amb el PSV, no té un palmarès exuberant. Reverenciat, admirat i respectat, Hiddink va pujar per primer cop als escenaris amb aquell PSV de final dels anys 80 i, posteriorment, va dedicar-se a deixar bon record a diversos clubs en què no guanyava gaire. Finalment, es va reciclar a si mateix com a guru capaç de canviar el destí de nacions futbolísticament fluixes, com ara Corea del Sud, a la qual va portar a les semifinals del seu mundial, o Austràlia, a la qual va dur a una fase final mundialista i va caure a vuitens de final contra Itàlia amb un gol de penal en el minut 120. I tot, com a pluriempleat, fent de seleccionador i tècnic de clubs a la vegada, com fa ara al Chelsea i amb Rússia, selecció a la qual va dur en l'última Eurocopa a la fase de la qual gairebé mai passa: les semifinals.
La fama de Hiddink ha crescut al mateix ritme que la seva panxa. Futbolista de segona fila, va acabar provant l'aventura americana amb més modèstia que Cruyff (va jugar als Washington Capitals i als San Jose Earthquakes), en el que va ser la seva primera experiència futbolística creuant fronteres. Va ser al continent americà. Anys més tard, aniria a parar a l'Àsia i a Oceania. És a dir, li falta treballar a l'Àfrica i ja haurà estat a tots els continents.
Com a tècnic, hi ha un abans i un després del seu periple al PSV, en què va arribar com a ajudant després d'haver entrenat el club en què millor record va deixar com a jugador, el De Graafschap. Precisament, en aquest club havia conegut Piet de Visser, l'home que el va entrenar quan era jugador i que ha col·laborat posteriorment amb ell ja sigui com a observador (De Visser va dur a Europa Romário i Ronaldo) o presentant-li personalment Roman Abramóvitx, trobada de la qual va sorgir el contracte amb la federació russa primer, i amb el Chelsea després.
Fidel a l'escola holandesa del futbol total, Hiddink va afegir a la tàctica la seva virtut com a motivadors de grups, i el 1988 guanyaria el triplet amb el PSV (lliga, copa i copa d'Europa) quan fora d'Holanda pocs el coneixien. Va ser llavors quan va començar a destacar pel seu tarannà diferent, ja que, en lloc d'escollir anar a un club gran, va preferir anar al Fenerbahçe. Posteriorment, arribaria a la lliga estatal, en què se'l recorda per les seves polèmiques amb Lorenzo Sanz al Madrid –li va dir en roda de premsa que el club blanc s'havia de modernitzar i fer fora els jugadors que s'acomodaven–, i pel dia en què va negar-se a començar un partit fins que no es retirés una bandera amb una esvàstica de la graderia de Mestalla. A València, però, també va deixar bon record per la seva aposta futbolística, que, com altres cops, no va servir per guanyar res. «Va ser l'entrenador que em va treure més suc, a mi, i també a aquell València», recorda Paco Camarasa, un dels pilars d'aquell equip. «La gent es va divertir molt amb aquell equip. Era l'època en què Cruyff triomfava al Barça, i ell va aplicar l'escola holandesa al València. Només ens demanava que juguéssim bé a futbol.» De fet, Hiddink sol dir: «Sembla perillós demanar als jugadors que es diverteixin. Però jo penso que si juguen un bon futbol, divertint-se, juguen tal com cal.» Teoria que ha posat en pràctica a vestidors de mig món. «Era una persona excepcional. Va aconseguir que tothom estigués content, tant els que jugaven com els que no. Era molt obert, però també tenia un caràcter fort», afegeix l'exjugador de Rafelbunyol, que creu que una de les claus per entendre aquest holandès errant capaç de fer rutllar plantilles amb codis de comportament tan diferents com una de coreana o una de russa és «que té una gran capacitat d'adaptació. A València va arribar tot sol, sense ajudants, i va agafar gent de la casa perquè l'ajudessin», mètode que ha repetit a Rússia –on l'ajuda Korneiev– o al Chelsea, en què l'ajuda l'exjugador del club Ray Wilkins. Un mètode que deixa bon record, però pocs títols al darrere.
Gràcies al futbol, Hiddink ha treballat a quatre dels cinc continents: només li falta l'Àfrica
Camarasa recorda d'ell al València que només demanava que juguessin «bé a futbol»
Estàtues, museus i admiradors escampats per mig món
Hiddink s'ha convertit a diversos punts del planeta en un ídol, com van demostrar els aficionats australians en el mundial del 2006 amb una bandera en què es llegia «No Guus, no glory». Al seu poble natal, Varsseveld, els seus familiars van acabar construint el Guuseum –a la foto de l'esquerra–, un museu destinat als milers de coreans que anaven en peregrinació al poble natal del tècnic que havia dut la selecció de Corea del Sud a les semifinals d'un mundial el 2002. I a Maloretxenskoe (Crimea) el que hi ha és una estàtua del tècnic –a la dreta–, aixecada per Ievgueni Iablosnki, un rus admirador seu.
