Guanyar un cromo

Convé posar fre a una fal·làcia: que el Barça i la seva gent no han gaudit prou del triplet. És una mentida fabricada a Madrid, alimentada per la decisió de Joan Laporta de conduir a la radicalitat les seves reaccions sobre el model de Florentino i que ha acabat creient-se un sector del barcelonisme. «És que no ens ho passem bé ni quan guanyem»... he arribat a sentir. Home, podem proposar una rua a la setmana o una manifestació a Sant Jaume cada tres dies, però no sé si hi ha un mes de maig a la història del club amb sis celebracions a Canaletes. Prou. Ja està bé. És evident que a Laporta se li ha escapat la gestió de l'èxit i no ha resistit la pressió del periodisme des de l'impacte del fitxatge de Cristiano, però el triplet s'ha festejat com tocava –més d'un milió de persones– i serà inoblidable. Ara, però, s'escriu una altra novel·la, la de la temporada vinent. I aquí el club no pot viure del passat. Una cosa és treure pit pel triplet o defensar l'estil com una referència mundial, i una altra és mirar-se el melic assegurant que el Barça té el millor equip del món i que no passa res si no incorpora alguns dels futbolistes desitjats. No. Mireu, com va pronunciar Guardiola abans del 2-6 al clàssic, sí que passa sí. I molt. És veritat que la recuperació de l'hegemonia atorga al club uns marges d'immobilisme i austeritat que el Madrid, ofegat per les urgències d'un repàs històric, no es pot permetre. Però això no vol dir que el Barça no hagi de competir amb el seu rival en el mercat. Dit de manera clara: Laporta i Txiki haurien d'impedir que a la societat Kaká-Cristiano, els blancs puguin ajuntar-hi Villa i Ribéry, dos dels grans objectius culers. Com a mínim, un dels dos s'hauria d'esgarrapar. Perquè són molt bons, perquè l'entrenador els vol, perquè no els tingui el Madrid i, sobretot, per constatar que sí, que és cert que molts dels cracks prefereixen el Barça. No s'entendria que el tricampió no guanyés cap cromo.