«Jona, Jona, Jona», la crida de Mèxic

Un grup de jugadors entraven fa uns dies a l'estadi Rose Bowl de Pasadena per entrenar-se el dia previ a l'amistós contra els Galaxy. No n'hi havia cap dels considerats cracks, tot s'ha de dir. En un moment determinat, la graderia, espurnejada d'aficionats, va començar a cridar «Jona, Jona, Jona». I durant uns segons els jugadors del primer equip, ignorats de manera incomprensible en benefici d'un nom estrany, es van desconcertar, fins que es van adonar que uns metres més enrere els seguia Jonathan Dos Santos.

La presència massiva als Estats Units de ciutadans mexicans ha convertit el jove del planter en centre d'atenció, quan a Barcelona, durant la resta de l'any, no és més que un juvenil que comença a destacar. Almenys, per a l'aficionat del carrer. En canvi, per als mexicans que li demanen fotografies arreu on va, Jonathan hauria de ser la figura d'un futur gairebé immediat. Confien que amb el seu germà Giovani al costat –hi ha un tercer germà, Eder, que ha militat en equips de segona fila a Mèxic–, acabaran liderant una selecció mexicana en plena crisi de resultats i d'identitat. Una possibilitat que subscriurien molts tècnics del Barça. Tot i que els gols de Jeffren i Pedro l'han eclipsat durant aquesta pretemporada, la realitat és que exhibeix una maduresa molt difícil de trobar en un jugador de 19 anys. Actuant en la posició d'interior, toca, marxa, pressiona, bascula, busca els davanters amb la mirada... I el seu pare, Zizinho, és el primer a explicar què el diferencia del seu germà. «Jonathan és més tímid, i li agrada més passar, defensar...», explicava en una entrevista recent a la premsa mexicana. Guardiola no té previst fer-li fitxa del primer equip, però al llarg de l'any és molt possible que pugui necessitar un migcampista de les seves característiques. Ja sap que hi pot comptar. I algun dia, potser, serà el Camp Nou, el que cridarà «Jona, Jona, Jona».

Dani Colmena Periodista