Els suplents Ibrahimovic i Piqué donen la victòria al Barça

El Barça pot jugar amb més o menys fluïdesa. Pot estar més o menys «fi» a nivell de grup, l'adjectiu que utilitzava Pep Guardiola fa pocs dies reconeixent que l'equip havia comès errors de precisió contra l'Atlético de Madrid. Però té una assegurança de vida que no falla gairebé mai: Leo Messi. Es fa difícil imaginar un escenari en què l'argentí no sigui capaç de desencallar un partit. I, ara, la plantilla ha trobat una altra aposta segura: Zlatan Ibrahimovic. El suec encara està en procés d'adaptació i ha tingut algun problema físics des que ha arribat a Barcelona, però ja ha marcat cinc gols i no s'atura. Cinc en cinc jornades de lliga, les primeres que juga en el torneig estatal. I quatre han servit per inaugurar el marcador, per obrir la llauna, cosa que demostra la importància de tenir un 9 amb garantia a la plantilla. El cas de La Rosaleda és paradigmàtic. El Màlaga havia plantejat un partit incòmode, combatiu i agressiu. I el Barça, amb Henry a la punta i Ibra a la banqueta –contra el Racing s'havia fet un esquinç lleu i el tècnic pretenia reservar-lo–, no acabava d'aixecar la persiana. Però l'entrada al camp del suec i l'aparició de Messi van ser providencials. L'argentí, en un dels seus rampells habituals, va enviar una passada interior i Ibra va marcar el 0-1, el gol que obria la porta a una altra victòria clara. També van acabar sent providencials, en certa manera, les lesions. Per una vegada. A Henry i Txigrinski, amb molèsties, els van substituir Ibrahimovic i Piqué, els dos golejadors.

El missatge que els blaugrana envien als rivals és contundent: quan totes li ponen, és capaç d'oferir recitals de joc com el de Santander, i quan les coses se li compliquen, o ho compensa amb sacrifici col·lectiu o apel·la al talent de les seves figures: les embranzides letals de Messi o la contundència d'Ibrahimovic, sobretot. Amb totes aquestes virtuts, el Barça va sumar tres punts més, es manté infal·lible en la lliga i, de passada, va respondre també a la pressió –si en aquest punt de temporada es pot utilitzar aquest terme– que el Madrid li havia posat un parell d'hores abans guanyant clarament a Tenerife. També va proporcionar una nova dosi de tranquil·litat i de credibilitat a un club que en els últims dies no havia ofert una imatge institucional gaire bona però que en l'aspecte esportiu continua funcionant a la perfecció. Guardiola havia promès que a la plantilla no l'afectarien els moviments a la directiva, i de moment ha complert la seva paraula.

No sembla gens fàcil trobar la manera de frenar aquest Barça, però qualsevol intent ha de passar per ajuntar les línies, tapar forats i escarrassar-se en la pressió. I el Màlaga va fer els deures durant més de mitja hora. Amb una bona dosi d'agressivitat i l'ajuda d'una afició cridanera, va ordenar un plantejament conservador, una defensa un pèl avançada i molta força física a la zona central. Una resistència que va mantenir els blaugrana a ratlla durant molts minuts. Si en els dos partits anteriors –contra l'Atlético i el Racing– els de Guardiola havien sentenciat el partit en la primera part, a La Rosaleda tot va ser ben diferent. Amb Messi, Pedro i Henry al davant, l'equip va generar poques ocasions, i va ser el Màlaga el que va crear més sensació de perill en el tram inicial, sempre en ràpides accions de contraatac que difícilment acabaven amb xuts entre els tres pals. Però aquest Barça persistent que sempre intenta fer jugar la pilota, si no guanya amb brillantor ho fa per esgotament del rival. Els de Muñiz van anar perdent una mica d'intensitat en la pressió, i l'entrada d'Ibrahimovic, que va substituir Henry en el minut 28 –el francès tenia unes molèsties i va haver d'abandonar el terreny de joc–, va coincidir amb la millora col·lectiva del Barça. Primer, va ser incapaç de rematar amb prou potència una centrada de Messi; després, va provocar un possible penal; en el 37 va xutar per primer cop a porteria, tot i que la rematada la va aturar Munúa, i només un minut més tard va fer el 0-1 engaltant amb sobrietat una passada interior de l'argentí. En aquell moment l'equip començava a rutllar, sobretot gràcies a la mobilitat de Messi i Pedro, molt actius, i a la bona sortida de pilota de Txigrinski, que en els seus primers partits ha demostrat que té un desplaçament llarg únic.

També ha demostrat el Barça en els últims temps que el pas més complicat sol ser el primer. A partir del 0-1, amb el rival més obert i l'equip movent la pilota amb tranquil·litat, és complicat que deixi remuntar el rival. I fàcil que els gols vagin caient. A La Rosaleda no va necessitar estridències, només deixar madurar el partit i esperar que la lògica de la qualitat individual s'acabés imposant. Curiosament, va ser en una jugada a pilota aturada quan va fer el segon gol, que gairebé sentenciava el matx. Xavi, que pocs minuts abans havia fet una espectacular passada de tacó a Messi –aquest cop, l'argentí no va estar encertat davant el porter–, va centrar, i Piqué, que ja havia marcat dimarts a Santander, va posar-hi el peu i va fer el seu segon gol de la temporada, amb l'ajuda de Munúa, que no va estar gaire afortunat. El central, de fet, fins i tot hauria pogut tornar a marcar uns minuts després en una centrada de Pedro que va rematar massa alt, amb la porteria buida. Sense res a discutir sobre la victòria visitant, el partit va agonitzar amb atacs poc incisius del Barça i moltes protestes dels locals al col·legiat, que en la recta final va expulsar Albert Luque, que havia sortit feia poc al terreny de joc.