Guanyar o perdre per sevillanes

Dilluns a TV3 després del Telenotícies hom esperava veure Crackòvia i va i passen el Polònia. Al cap d'una estona hom s'adona que el Montilla i la Terribas són els de veritat i no pas els personatges de cada dijous a la mateixa hora a La nostra. Quines coses! Tot i l'interès que pogués tenir l'entrevista per si mateixa, el responsable de passar-la a aquella hora i en aquell moment va ser molt intel·ligent. La quota de pantalla obtinguda pel President se'n va ressentir a favor d'allò més. No en va, el Crackòvia és el programa estel·lar de la cadena amb una audiència que ja voldrien altres.

Una cosa semblant va passar el cap de setmana passat amb l'Espanyol a Tenerife. En comptes de l'equip que havia fet bon futbol i havia donat bona imatge els partits anteriors semblava com si haguessin sortit amb els nois del Crackòvia. Quines coses! Com pot ser que després de mil i una diatribes prèvies de l'entrenador i dels jugadors convençut que a les Canàries jugarien com si fos una final, podien oferir un joc tan patètic. Al final un acaba pensant que la culpa és seva per voler mirar les coses en positiu i esperar de l'equip i el club allò que, com es va veure a l'Heliodoro Rodríguez, es veu que no volen, no poden o no saben donar. A sobre, com que els resultats manen, ja ressonen els tam-tam de caps a terra dels responsables de l'àrea tècnica, amb personatges com Germán de la Cruz i Ramon Planes a la corda fluixa. Això és la cançó de l'enfadós. Un malson que no es mereixen els seguidors. Sense cap mena de dubte el resultat de Tenerife és dels que pot resultar molt car al final. Una cosa és que l'Espanyol sigui especialista a ressuscitar morts quan està flirtejant amb posicions europees en la taula de classificació i l'altra, que es lligui una soga al coll. Contra el Sevilla no s'hi val a badar, no senyor. Els tres punts en joc ja són d'aquells que condicionen el futur de l'equip. Es poden esperar dues coses. Una, que l'equip reaccioni al camp i l'afecció els esperoni fins al final. L'altra, que els andalusos surtin tocats per haver quedat fora d'Europa i haver sentit les veus de la seva afecció demanant, també, el cap de l'entrenador. Quines coses! Ja se sap que això del futbol és molt desagraït, traïdor i filibuster, però a vegades un espera que algun dirigent faci servir el sentit comú. A l'aficionat no li cal, perquè per norma general la seva mitrada és necessàriament subjectiva, fanàtica i de desfogar-se. Tornant al partit d'aquest cap de setmana, l'única veritat és que Mauricio Pochettino ho té molt cru. Entre altres raons, perquè fa la sensació que ja no sap què dir. I el que és més preocupant: ja no sap què fer!