Una qüestió d'estat?

La bona notícia de la setmana ha estat la proposició no de llei presentada per Iniciativa per Catalunya Verds al Congrés dels Diputats, en què insta el govern estatal a limitar les retribucions dels esportistes professionals. Una proposta magnífica. No tant pel que pugui afectar el món del futbol, ni casos tan puntuals i anecdòtics com el de Cristiano Ronaldo, per qui el Real Madrid pagarà 94 milions d'euros al Manchester United. Sinó perquè entenc que això no s'aturarà aquí. Dono per fet que, per coherència, la setmana que ve, o l'altra, els mateixos que han llançat aquesta iniciativa també reclamaran que es limitin les retribucions dels empresaris, directius i especuladors que maneguen l'economia estatal, ingressant salaris molt superiors als que pugui obtenir qualsevol futbolista. Si troba una fórmula mínimament viable per aconseguir-ho, que sigui compatible amb el lliure mercat, molts aplaudirem el miracle. Entenc que quan Joan Herrera denuncia amb tanta indignació que les entitats financeres donin crèdit al Real Madrid i no als ciutadans del carrer, no ho fa perquè tingui cap obsessió personal amb el món del futbol. Ni perquè sigui tan ingenu de pensar que la resta de crèdits que concedeixen les entitats bancàries tenen finalitats filantròpiques. Ni tampoc perquè hagi vist en la sucosa polèmica de Cristiano Ronaldo una oportunitat per cridar l'atenció i per guanyar-se el seu minut del glòria en el circ mediàtic estatal. Tot al contrari. Segur que tot forma part d'un pla seriós per redistribuir les fortunes del país. L'esperem amb impaciència.

Molts s'han afegit a aquest discurs. A qualificar aquesta despesa d'«immoral». A demanar un estat intervencionista que limiti les inversions de les empreses privades. Veus que apareixen quan es parla de temes tan banals com la compra d'un futbolista, i que s'esfumen quan hi ha unes eleccions europees i la dreta neoliberal arrasa a la majoria de països. Una llàstima. Fins i tot José Luis Rodríguez Zapatero assegurava aquesta setmana que fitxatges milionaris com el de Cristiano Ronaldo no li agraden, sobretot en temps de crisi. S'interpreta que no ho considera un bon exemple d'austeritat. Ho diu, però, qui ha aprovat pressupostos superiors als vuit mil milions d'euros per al Ministeri de Defensa en els últims anys. O qui manté dotacions d'uns nou milions d'euros anuals –curiosament, una xifra similar a la que cobrarà Cristiano en el Madrid– per a la casa reial. Amb diner públic, a més. És cert que una de les assignatures pendents dels governs pel que fa al futbol és exigir que tots els clubs paguin els impostos corresponents i tinguin els comptes mínimament sanejats. Més enllà d'aquí, millor callar. O treballar per canviar tot el sistema econòmic i les lleis que el regulen. Jo m'hi apunto. Però no començant pel futbol, ni per Cristiano Ronaldo.