“Ser on som és un privilegi”

El vaig seguir a trossos. Com tots, patint i sobretot pensant en la gent que havia de tornar, que ho fes bé i amb ànims. Perquè queda lliga i queden possibilitats que no podem malbaratar.

Es complica mirat amb ulls d'avui, però si al principi o a mitjan temporada ens haguessin dit que seríem aquí, ho trobaríem un privilegi immens.

No. Insisteixo que la gent faci memòria. Qui no hauria firmat això a principi de temporada? Tenim possibilitats molt serioses de pujar; ser on som és un privilegi. Ens hem de treure el barret amb el sacrifici i l'esforç dels jugadors, i ara és quan hem d'ajudar-los més que mai.

La trajectòria del Girona l'ha posat en el sac dels èxits de la ciutat, al mateix nivell d'altres èxits sonors que té la ciutat. I, a més, ha travessat fronteres. No és un entusiasme que es visqui només a la ciutat, sinó a les comarques gironines, i de fora la demarcació em trobo gent que viu amb molta expectació i il·lusió la possibilitat que el Girona pugi a primera. Això no ens ho pot treure ningú.

El que passa és que la premsa nacional sempre arriba tard a aquests debats, tant la pública com la privada. Però benvinguda sigui i tant de bo ja sigui sempre així. Hi ha vida intel·ligent més enllà de Barcelona, i també esportivament. El Girona n'és un cas.

Seria una fita històrica. Crec que hi ha massa, tant d'espectadors com d'afició en practicants de futbol, i només la gran proximitat amb Barcelona pot explicar que no haguem tingut mai un equip a primera. L'afició hi és, les ganes hi són, el talent hi és i crec que els mèrits també hi són. El Girona està fent mèrits per ser-hi sense que hagi de dependre que ningú li regali res.

Crec que una gran part d'això ja serà consolidació estructural si es continuen fent les coses bé, independentment de si es puja o no. Això és important, perquè veig que és una afició molt transversal, molt plural des del punt de vista territorial, i que ve a veure bon futbol. Aquests són els ingredients bàsics. És inevitable que hi hagi una part fluctuant, però el gros s'està consolidant.

Recordo un partit, només un [contra el Múrcia]. Tampoc hi estàvem acostumats. Va ser un beneït problema perquè ens va ensenyar camins de solució. Crec que en aquest sentit no hem pas de patir més.

El club ha fet molts esforços per socialitzar el futbol, per aproximar-lo a col·lectius més desafavorits o a gent que no té tanta oportunitat d'anar-hi. Això se li ha d'agrair sempre, i tant de bo continuï per aquest camí. Aquest valor no l'ha de perdre. Conec col·lectius socials que se'n veuen beneficiats, i conec el capteniment del club i les ganes que té de fer coses.

És una mesura puntual per a aquesta recta final. Ens va semblar que era una manera de facilitar la mobilitat més sostenible i segura de les persones. És el que fan moltes altres ciutats quan tenen partits. Nosaltres no tenim metro ni tramvia i, per tant, ho hem de fer amb busos. Però és excepcional. Si hi ha l'ascens a primera, en partits clau ens haurem de plantejar mesures de mobilitat pública, però ja les planificaríem. També ha estat una prova, per veure quina política de transport públic hem de tenir quan hi hagi partits d'alt risc.

Ha anat en creixement. Era un servei que no teníem, en el primer partit molts encara no se n'havien assabentat, i esperem que vagi creixent, que la gent s'acostumi a anar a Montilivi en autobús.

És una pregunta de mal respondre, perquè no depèn només de la voluntat dels dirigents, sinó també de l'opinió pública i l'opinió publicada. Però independentment del que pugui passar en la vida social del club, ens hem acostumat a separar la trajectòria esportiva de l'altra, i això està bé. Perquè blinda un bon projecte esportiu independentment que estigui ben o mal gestionat. En aquest cas, tots estem contents de la gestió del club, més que correcta, i per tant tenim aquesta feliç coincidència. Però per si de cas no passés, crec que hem separat bé la vida esportiva de la resta.

Crec que sí, amb equitat. Nosaltres hem de tenir una política pública pel que fa a l'esport en general, i a l'esport professional en particular, que sigui equitativa, explicable i sostenible. I és el que hem fet. Òbviament, estem molt més obligats a treballar per l'esport de base, per esports no professionals, que no per projectes professionals.

Ells tenen raó a fer aquest plantejament de greuge, però saben que el model que els permet tenir raó no és sostenible. No caurem en l'error en què altres han caigut i que estic convençut que tard o d'hora revisaran. No és presentable que institucions públiques siguin propietàries de clubs professionals. No és el model nostre, feliçment, i crec a més que el Girona ha demostrat amb la seva bona manera de fer que és perfectament viable i sostenible un projecte professional que no hagi de dependre de la subvenció pública.

Nosaltres no ens ho hem plantejat. No crec que haguem de fer aquest pas.

La primera temporada, no, perquè complim bé. Ja ho hem verificat. S'ha d'enllestir l'UCO [unitat de control operatiu] i res més. Amb una hipotètica segona temporada a primera, ja ho veuríem. A hores d'ara, ens obligarien a incrementar la capacitat, però els aforaments d'aquest camp s'han d'incrementar de manera retràctil. Fent inversions de mínims, ja buscaríem la fórmula. Però avui no hem de fer res que no s'hagi fet ja.

No. El club proposa, òbviament, i a nosaltres ens interessa que el club funcioni. En la mesura de les possibilitats, hi col·laborem, com fem amb altres. El club fa bé de reivindicar el que li sembla que és just, però nosaltres ens hem de mantenir molt ferms amb una manera de fer política pública esportiva. Podem contribuir d'altres maneres. Si el Girona puja, és evident que internament necessitem un projecte de promoció de la ciutat basat en això. Però tot el que sigui traspassar llindars que ens hem autoimposat per no desdibuixar la política pública esportiva que volem seguir, no ho farem. Per més que ens entusiasmi la idea que pugi. Si arriba a primera, ho haurà fet tant per mèrits propis que no haurà disposat de la crossa de la subvenció pública com altres.

No demanarem res al Girona que no hagi estat en condicions de fer. El compromís social que té ens interessa que el mantingui. Fa feina per la ciutat, per les escoles, pels col·lectius més desafavorits. Reforçar tot això és el que ens interessa. I el Girona ha de ser un club sostenible econòmicament i esportivament per ell mateix. Si té èxits en aquest sentit, són per ells.

No. Va ser un punt de decepció, perquè vam fer un gran esforç per arribar fins allà i articular un consens polític a l'entorn d'una idea que era ambiciosa i coherent, perquè no desdibuixava cap línia de política pública. Hi va haver una actitud molt positiva per part del conjunt de les forces polítiques amb ganes d'ajudar aquest projecte en tot el que fos a les nostres mans. La reculada em va saber una mica de greu perquè no entrava en els nostres càlculs. Però no ha deixat cap osca. Cap ni una.

Qui ho trenca és el Girona, no pas l'Ajuntament. Més enllà de l'astorament perquè no s'havia desenvolupat allò que havíem pactat, m'estalviaré d'especular sobre una pregunta que hauria de respondre el Girona. Però insisteixo que no ha deixat cap fractura.

Això és inviable. Com també és inviable que s'utilitzi el bosc de davant, cosa que hem deixat molt clara. És un tema fins i tot de compromís personalment. Aquell bosc [Josep Delgado el volia explotar] és intocable.

El camp és municipal. Qui ha de decidir què s'hi fa i què no és només l'Ajuntament.

Nosaltres som molt prudents sempre amb el que fa els projectes extraesportius del Girona. No li coartarem la llibertat de plantejar idees, però les que s'hagin de plasmar en patrimoni municipal, les idees les té i les executa l'Ajuntament. I l'Ajuntament té la idea de no tenir la idea de fer-ho. Això hauria estat possible en el marc d'aquell conveni de concessió? Per això ho vam fer.

Ara sí. Aquesta és una oportunitat que es va perdre fa molts anys, per intentar tenir un estadi en una altra part de la ciutat, molt més sostenible, molt més modern. I utilitzar aquell espai per al creixement de la ciutat, residencial o equipaments esportius. Aquest és un debat de fa 15 anys. És una oportunitat que va passar, que no tornarà a arribar. No estem en condicions ara ni de plantejar-nos-ho. Montilivi està bé on està, i està fent la funció que li pertoca fer.