Les llàgrimes amenacen la flama

No estava plena de gom a gom, però la plaça del Vi feia molt de goig. Mol­tes samar­re­tes ofi­ci­als, mol­tes ban­de­res, molts càntics –alguns en català, que ja té mèrit– i mol­tes ganes d'agrair als juga­dors les esto­nes de cel que els han fet pas­sar. L'equip és el patri­moni del Girona i només l'afició li comença a fer ombra. “És molt impor­tant man­te­nir la flama viva de molts giro­nins i de molts cata­lans”, va dir Rubi, que ja havia fet ser­vir la mateixa metàfora el dia abans, tot just aca­bat el par­tit a Alme­ria. La flama, però, es veu amenaçada. No pas pel cos­tat de l'afició, que està arre­lant en un sec­tor jove que comença a ido­la­trar juga­dors del Girona com si fos­sin del Barça, sinó del ves­ti­dor. Rubi va par­lar en pri­mera per­sona –“ens toca no aflui­xar; hem de con­ti­nuar”– però fa de mal dir que renovi. Jose, el més veterà de la plan­ti­lla, se'n va a Xipre. Benja, a Còrdova. I al mateix balcó on van feli­ci­tar Acuña –un altre que marxa– pel seu ani­ver­sari i on Jofre va dei­xar anar un “Visca Cata­lu­nya inde­pen­dent”, Tébar va par­lar en clau de comiat fins que les llàgri­mes el van fer atu­rar. Massa llàgri­mes. Ben­vin­gu­des totes les d'emoció, que n'hi va haver unes quan­tes, però em fa la sen­sació que, tant a Alme­ria –els juga­dors van explo­tar i van cri­ti­car ober­ta­ment el club– com ahir, s'hi bar­re­java un punt de ràbia. Un grup tan unit i que tant ha fet somiar merei­xe­ria con­tinuïtat. Molta més de la que hi haurà.