Serge Ibaka, progrés incessant

Hi ha llistes llargues, n'hi ha de dues unitats i n'hi ha que no s'acaben mai. La llista de jugadors joves i verds, d'incipients en el bàsquet europeu que han anat a l'NBA a la recerca d'una vida imaginàriament millor se situa entre les molt llargues i les infinites. Fa relativament pocs anys va esdevenir una tendència, gestada en la creença que sota cada pedra s'amagava un nou Nowitzki. Sortosament, la condició efímera de tota moda va fer el seu fet, per bé que els cadàvers cobrats és una altra llista de banda ampla. Serge Ibaka no pertany a cap llista. És, el congolès de fonaments catalans, una feliç excepció més enllà de qualsevol paradigma.

Fa deu mesos, saltada una altra etapa d'aprenentatge, en la qual va descobrir el tarannà de l'alta competició a Manresa, Ibaka va marxar a les lligues d'estiu de l'NBA. Allà l'esperaven els Thunder d'Oklahoma, franquícia que l'havia escollit en el draft i que volia seguir, de primera mà, els progressos que havia fet en un any en l'ACB. De manera inesperada, especialment per als dirigents i tècnics del Bages, els Thunder van accelerar la seva incorporació, prevista per a la temporada vinent, i Ibaka va ingressar a les files de la franquícia més jove de l'NBA. Jove, aquí, ni s'ha de menystenir ni infravalorar. No. A Oklahoma hi ha el mànager general més jove de la lliga (Sam Presti), el tècnic més inexpert (Scott Brooks) i el fet diferencial més tendre (Kevin Durant). A Oklahoma la joventut és més que un atribut i no és només un valor: a Oklahoma la joventut és un dogma de fe. I per un jugador de 20 anys, el paradís, la millor concreció d'un desig llargament confessat: fer carrera en l'NBA. Ibaka jugava 15,7 minuts al novembre, 17,9 al gener i 22,6 a l'abril. En el play-off contra els Lakers en juga 25,7. Al novembre feia 4,3 punts, agafava 4,6 rebots i col·locava 1,1 taps. Al gener, 5,2, 5,4 i 0,9 i a l'abril, 10, 7,4 i 1,9. Ara, en el play-off, signa 5,7, 5,3 i 3 taps per partit –en el segon en van caure 7, amb tots els tirs rectificats que això suposa per al rival. Al novembre Ibaka era el cinquè pivot de l'equip, ara és la primera rotació interior i l'any vinent serà el cinc titular.

Evolució constant i incessant, producte d'unes ganes d'aprendre i d'una comprensió de les pròpies capacitats escasses de trobar. Tot, sobre la base infranquejable d'una combinació ideal: un bàsquet en què el físic és essencial al costat d'unes capacitats físiques, les seves, irracionals. Ibaka triomfa i més que triomfarà, però no és ni ha de ser l'exemple de res, llevat que no ho sigui de l'única certesa: cada jugador és un món. Ibaka és una feliç excepció amb un dèbit enorme als ulls de Pere Gallego, a la paciència i pedagogia dels tècnics i persones de l'Hospi encapçalats per Jordi Ardèvol i, més recentment, dels tècnics i gent del Manresa. A ells i a Ibaka la fortuna els ha fet costat, però perquè mai els ha sorprès mirant de quin costat bufa el vent.