Joan Creus, l'arquitecte a l'ombra

No vol sortir a les fotografies i esquiva els micròfons. Però és un dels màxims responsables de l'èxit. Actua amb tanta decisió com discreció i en dos anys ha construït una plantilla referent a Europa i enveja de tots, rics i modestos. Una barreja de primeres espases i pencaires de qualitat que combinen un talent descomunal i una intensitat a la pista que l'ha dut a superar tots els rècords de victòries, atac i defensa en l'ACB. I el domini s'ha traslladat a l'Eurolliga.

Creus va deixar el 2008 un lloc d'ajudant en la selecció espanyola per configurar un Barça campió. La primera decisió no era fàcil: qui n'havia de ser el conductor? Descartat Messina, no va tenir dubtes. Xavi Pascual havia arribat amb data de caducitat i tres derrotes en cinc partits van alimentar els dubtes, però Creus ho va tenir molt clar i el temps li ha donat la raó. Calia deixar-lo començar, arrencar des de la pretemporada i el punt d'inflexió, el moment en què els interrogants es van esvair, va ser el segon partit de quarts de l'Eurolliga. El Tau era la bèstia negra, el rival intractable que guanyava batalla rere batalla i, a sobre, dirigit per Ivanovic. Però els blaugrana van guanyar l'eliminatòria amb una superioritat que tindria un segon capítol en la final de l'ACB. El tècnic, a més, ressuscitava peces com ara Ilyasova i Vázquez.

Després de ratificar l'aposta per Pascual, el següent pas era la configuració de la plantilla en un procés de dos anys. Calia treure l'escombra i Creus es va carregar jugadors de baix rendiments (Neal, Acker i Moncasi), d'actitud sospitosa (Pepe Sánchez i Kasun), i qui per edat no podia oferir més (Marconato). El Barça passava un moment anímic baix, sense connexió entre la graderia i el cos tècnic, amb xiulets per a Ivanovic. Posar-hi Pascual era un primer pas, però el definitiu va ser el retorn de Juan Carlos Navarro procedent de Memphis. Tornava el referent, la nineta dels ulls de l'afició i una excel·lent base per construir. Va fallar l'altra pota, Marc Gasol, però es va reaccionar amb un dels millors pivots d'Europa (Andersen), reforçats pel físic de Santiago, que configurava una profunda rotació interior que desgastava rival rere rival. Barrett i Barton van estar per sota del nivell esperat, tot i que el txec va permetre neutralitzar un dels punts que més mal havia fet en temporades anteriors: l'absència d'un aler fort.

Així, no va ser estrany que amb tothom pendent de com acabava l'ACB, Creus enllestís dues altes: Mickeal i Ndong. El millor aler de la lliga. I, de passada, es debilitaven dos rivals directes: el Baskonia i l'Unicaja. El director esportiu blaugrana treballava per configurar un joc interior potent un cop va saber que Ilyasova volia tornar a l'NBA. La nota inesperada va ser l'adéu d'Andersen, però la resposta, impecable: Lorbek. Tècnica, qualitat, experiència, capacitat per jugar-se pilotes decisives i una pèrdua per a un CSKA que ha acabat sent rival en la final four. S'hi va afegir Morris, barreja de tir i capacitat atlètica, sense oblidar que està acostumat a viure a l'ombra.

La gran perla va ser Ricky Rubio. La cirera del pastís, el motor per moure una maquinària perfecta, el dream team que el bàsquet necessitava per ser referent, fer pujar l'afluència del Palau i lluir títols. Un equip de luxe amb un arquitecte tan discret com talentós, que té clar que l'equilibri és clau. No tot poden ser estrelles, lliçó que el Madrid no ha entès. Tothom té un rol i cal talent i intensitat per triomfar. I si es fa amb gent de la casa (sis catalans), la configuració de plantilla passa a ser obra d'art. La de Joan Creus.