Esports

ALBERT ROBLEDILLO

CERCAPROMESES DELS WARRIORS (NBA)

“Hi ha moltes similituds entre fer periodisme i «scout»”

El bàsquet als EUA interessa. A Europa, interessa cada vegada menys. Se l’han menjat el futbol, l’NBA i altres coses
La tendència dels periodistes a saltar a l’altre costat de la barrera té una causa principal, que és la precarietat del sector

L’NBA és el somni de tot professional del bàsquet. Als Estats Units, allà on tot és gran, la lliga professional de bàsquet és gran entre les grans. Cada vegada hi ha més catalans que treballen en una de les 30 franquícies. Trenta equips que aspiren a guanyar un anell de campió que ja ha vist ben de prop Albert Robledillo (Sabadell, 1990). Aquest periodista va decidir ara fa un any deixar la feina a L’Esportiu, a Badalona Comunicació i al portal de detecció de jugadors Eurohopes per incorporar-se –poca broma– a l’equip de scouting internacional de l’equip que nou mesos més tard va guanyar l’NBA, els Golden State Warriors.

Arribar i moldre. Un anell per als Warriors no és inesperat però per a Albert Robledillo, el primer any...
Quan em van contractar ja sabia que són una gran franquícia, però no vaig pensar que podria estar treballant en el club que guanyaria l’anell. Estava tan concentrat en la feina i l’aterratge personal que no hi vaig caure. Després d’una ratxa amb moltes victòries al principi de temporada, sí que hi vaig començar a pensar. Però és ara, mirant enrere, quan m’adono de la sort que he tingut de ser contractat per la franquícia campiona, quan el meu destí podria haver estat en qualsevol de les altres...
...i probablement hi estaria fent una feina del mateix tipus.
Sí. Jo venia d’Eurohopes i allà hi ha hagut diverses persones que han fet el salt a franquícies NBA. Martí Artigas a Orlando, Biel Colominas a Sacramento, Francesco Cavalli a Washington... Mirant-ho així, he estat afortunat que fossin els Warriors els que em fessin una oferta. L’estiu del 2021 jo estava preparant la temporada a tots els llocs on treballava, Televisió de Badalona, L’Esportiu i Eurohopes. Sabia que els Warriors buscaven gent per al departament internacional perquè havia sentit que estaven fent entrevistes a altres companys. Vaig entrar molt tard en aquest procés i aleshores va ser qüestió de dues setmanes. Per a aquestes feines no t’ofereixes, s’han de posar al seu lloc un parell de variables i després t’han de trucar i has de passar la selecció.
Què fa un ‘scout’ internacional?
No m’agrada fer servir el concepte de detectar talent perquè el talent avui dia ja està molt exposat. Allò de la pel·lícula Hustle, de Netflix, que vas a un lloc i descobreixes un noi en qui ningú s’havia fixat, és molt complicat que passi avui perquè hi ha agents que ofereixen jugadors d’arreu del món constantment, hi ha highlights a Twitter..., moltíssima informació. El que s’adiu més amb el que faig jo és filtrar aquesta ingent quantitat d’informació disponible. Filtro, processo i intento ajudar la gent que pren decisions en el front office [la part esportiva del club que no forma part del cos tècnic] perquè esculli bé, tenint en compte les especificitats del nostre equip i les necessitats que tenim en cada moment.
Quan haurien de guanyar un altre anell els Warriors perquè en la plantilla hi hagués algun resultat de la seva feina?
El que fem els scouts és una petita part de tot el procés. No posem sobre la taula la nostra aposta i la defensem. No va així. Hi ha d’haver un consens entre tot l’equip de scouting i després hi ha les persones que prenen les decisions. Jo he format part del procés d’elecció del draft del 2022 però amb un paper limitat, com tots els scouts.
Fa temps que l’NBA es va girar cap a Europa. Per incorporar jugadors, ‘scouts’, algun entrenador... Què busquen a Europa?
L’excel·lència, el que és millor. A tot arreu, sigui d’on sigui, no només a Europa. Sí que a Europa hi ha uns perfils concrets d’entrenador, jugador, scout, que es poden traslladar allà d’una manera més o menys orgànica. Però que fa anys Xavi Schelling [vuit anys preparador físic del Manresa] anés a San Antonio i ara sigui una persona molt important en l’organització dels Spurs [dirigeix el departament de ciències aplicades a l’esport] és perquè era i és boníssim en el que fa. I el mateix passa amb els jugadors.
Quines de les expectatives que tenia quan va anar als Warriors s’han acomplert i quines no?
Aquest any ha estat absolutament tot per sobre de les meves expectatives. Des de la manera com s’ha tractat l’entrada de nova gent a la mateixa trajectòria de l’equip, la relació amb els companys... Tot ha anat rodat. L’excel·lència que es veu a la pista és un mirall de l’alt nivell del que hi ha a dins, fins i tot en la manera d’integrar una persona de Sabadell que és a milers de quilòmetres.
Digui’m si està d’acord amb l’enunciat següent: la diferència entre el bàsquet NBA i l’europeu és cada vegada més en el màrqueting, cada vegada menys en l’aspecte físic i en la riquesa del joc Europa va a davant.
No hi estic d’acord. Que siguin els reis del màrqueting no implica que vagin al darrere en la resta. El bàsquet als EUA interessa. A Europa, el bàsquet interessa cada vegada menys. Els que estem a dins de la bombolla del bàsquet potser no ho percebem però només cal mirar audiències i assistències a pavellons als anys 80 i 90, quan els jugadors de bàsquet eren reconeguts pel carrer, i mirar com ara, quan vas a un pavelló de Catalunya, a qualsevol persona li costa esmentar sis jugadors del Barça o quatre de la Penya. A Europa, el bàsquet se l’ha menjat el futbol, l’NBA i moltes altres coses. A l’NBA són els reis del màrqueting però també de moltes altres coses. Per començar, són els reis de fer el joc més atractiu, amb les regles. I parlant de riquesa tàctica, es tracta d’un joc diferent, sobretot condicionat per la regla dels tres segons defensius. Això canvia completament la feina tàctica. A l’NBA els bons jugadors són tan bons que la diferència entre aquests tan bons i els jugadors de rol és molt més àmplia que a Europa. Aquí tendim a involucrar en l’atac els cinc jugadors en pista perquè fa la sensació que el bo no serà capaç de generar tant ni de marcar tantes diferències. A l’NBA potser prepares 70 sistemes per al teu jugador estrella, i a Europa per fer-ne 70 necessites involucrar els cinc jugadors. Això es confon amb el joc d’equip.
Del periodisme han sortit Martí Artigas, vostè, Jordi Plà –ara director esportiu del Bàsquet Girona–, tots tres amb passat a L’Esportiu. Deu ser casualitat, o és que el periodisme també és una escola per a aquesta feina?
He trobat moltes similituds entre la feina de periodista i la de scout. Una de les parts més importants de l’scouting és la relació amb les fonts. No només detectes jugadors sinó que has de trobar informació sobre ells. De la seva personalitat, dels seus hàbits, del seu entorn familiar. Has de mantenir fonts, has de saber cuidar-les i en la gestió de la informació també és molt evident que no pots no tenir filtre: has de tenir en compte qui et parla, com et parla i de qui et parla. I això sí que t’ho dona el periodisme. L’habilitat per expressar-te per escrit i de paraula també hi ajuda perquè al capdavall has d’explicar el resultat de la teva feina a algú que pren les decisions. Les dues persones que has anomenat, Martí Artigas i Jordi Plà, són molt intel·ligents, molt apassionades i molt dedicades al que fan. En aquest àmbit del bàsquet, poden fer el que es proposin.
Quan un periodista que està en un mitjà se’n va a treballar a un partit polític o a una empresa, es diu que ha saltat la barrera. Seria el seu cas?
El que és segur és que ja no estic exposat a la gent, ja no estic entre els fets i els espectadors o lectors. Estic gestionant informació de manera interna. Aquesta tendència de saltar a l’altre costat de la barrera té una causa principal, que és la precarietat del sector dels mitjans de comunicació. No només en el bàsquet, també en el futbol. Hem vist com al front office de la Real Sociedad hi ha molts antics periodistes. Gent amb molts coneixements, molt preparada i molt bona en la seva feina, que no ha trobat espai en els mitjans de comunicació. Perquè no hi ha espai. Sembla com si, com a societat, hàgim dit que, pel que fa als mitjans, fins aquí, que ja en tenim prou, que ja ens va bé el que ens estan oferint. I estan oferint un producte més pobre perquè estan pagant menys. Aquesta lògica de mercat ha eliminat bona part de la qualitat dels mitjans de comunicació.
Haver deixat el periodisme als 31 anys pot ser un senyal que els de la seva generació tenen un tap per progressar?
No es té en compte la possibilitat que una persona que pot fer 20 o 25 anys que treballa en un mitjà de comunicació pugui saltar perquè algú que està per sota sigui millor que ell. Fins que una generació no es retiri o no marxi del sector, la gent que hi ha per sota no podrà progressar. Doncs estaria bé que un editor digués: “Mira, aquest de baix és tan bo que el que hi ha a sobre seu el canvio.” No passa enlloc. I quan algú marxa la tendència de les empreses és pagar menys a la persona que farà la feina, si és que contracta algú. Veiem com caps de secció de mitjans de comunicació se’n van a altres empreses i els seus substituts tenen sous inferiors, no sé si perquè els anteriors el tenien inflat –voldria pensar que no–, perquè hi ha tanta demanda de feina entre les noves generacions que s’accepta tot, perquè els joves no són prou bons...
Abans deia que fa la sensació que socialment és com si els mitjans de comunicació haguessin deixat d’interessar.
No sé si socialment es confia menys en els mitjans de comunicació i es busca un nou perfil. Pel que fa al periodisme de qualitat, el de buscar notícies, o no hi ha una demanda social o els mitjans han interpretat que no hi ha aquesta demanda.
En una dècada llarga de feina periodística ha patit per si algun dia acabava treballant en precari? La crisi estructural del sector l’ha desanimat i l’ha ajudat a emprendre un altre camí?
Hem de tenir en compte dos aspectes. En primer lloc, jo em vaig dedicar al periodisme esportiu no perquè volgués ser periodista sinó perquè volia treballar en alguna cosa relacionada amb el món de l’esport. Sí que en els primers anys comences a descobrir què significa ser periodista, a estimar la teva feina... I arriba un moment que prens una decisió: deixarem de ser esportius per intentar ser periodistes. És aquí quan la professió et clava la plantofada i situacions com la que vam viure a L’Esportiu t’empenyen a deixar-ho. S’ha de ser molt apassionat del periodisme... Arriba un punt que és tan difícil mantenir la motivació en un sector tan precari, que demana tants esforços personals, econòmics, de temps..., amb la sensació perenne durant els meus últims set anys de periodista que allò podia ser temporal, que en qualsevol moment podia anar al carrer i que quin sentit tenia tot allò que es va fer complicat. Entenc que això li passa a molta gent.

L’escola del periodisme

A L’Esportiu, Albert Robledillo es va dedicar professionalment al futbol. Però ha estat el bàsquet el que li ha obert les portes d’un nou futur professional que, en certa manera, comparteix amb altres dos periodistes que van compartir taula de redacció de l’únic diari esportiu en català. Martí Artigas se’n va anar ara fa exactament deu anys als Orlando Magic per aportar els seus coneixements a l’equip de scouting internacional. Mantenir-s’hi tota una dècada i fer-ho en una franquícia habitual de la part baixa i amb només dues aparicions en play-off durant aquests anys dona fe del prestigi que hi ha anat guanyant. Jordi Plà, periodista fundador d’El 9 l’any 2002, va deixar L’Esportiu l’any 2018 per replantejar la seva vida professional però l’estiu del 2020, coincidint amb l’ascens del Bàsquet Girona a la LEB Or, Marc Gasol el va incorporar al club com a director esportiu. Dos anys més tard, ja és a l’ACB.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.