Un heroi sense límits

Costa molt escriure el que va fer Marc Márquez ahir a Austràlia. Ja pots anar adjec­ti­vant, que qual­se­vol imatge retin­guda deixa la lle­tra en evidència. Val més treure'n con­clu­si­ons. I aques­tes han de ser que estem al davant d'un pilot cri­dat a mar­car una època. Un campió en majúscu­les. I Ste­fan Bradl ho sap. L'ale­many torna a ser líder després d'una cursa com­pe­tint a gran nivell, però con­ti­nua sense gua­nyar –i ja van nou cur­ses– i no fer-ho el dia que Márquez no és a la lluita, també és un cop moral. Ahir el va vèncer Alex de Ange­lis i encara sort que no va aca­bar per terra quan, després que el pilot de San Marino l'avancés, va inten­tar recu­pe­rar el pri­mer lloc, les motos es van tocar i Bradl va estar a punt de sor­tir de la pista.

Márquez va mini­mit­zar uns danys que podien ser molt impor­tants. Només va cedir qua­tre punts a Bradl en un dia que va batre tots els rècords de posi­ci­ons gua­nya­des res­pecte a la gra­e­lla. Del 38 el 3, 35 llocs, 22 dels quals en la pri­mera volta. Sis en el pri­mer cop de gas. Con­tra pilots més lents però també con­tra ossos durs de rose­gar, com Ian­none i Corti. Amb la moto de xassís antic i mase­gat per la cai­guda de diven­dres. Vore­jant el des­as­tre en cada volta però sem­pre sor­tint-se'n.

Márquez ja ho havia fet a Esto­ril 2010 quan, sor­tint 17è en la segona part de la cursa –s'havia atu­rat per la pluja– va aca­bar gua­nyant. Però Moto 2 no és 125 cc. Hi havia 38 pilots en la gra­e­lla i en la qua­li­fi­cació, els 22 pri­mers esta­ven en 1.3 segons. Havia de ser fàcil avançar els 16 pri­mers –sem­pre que cap d'ells es pro­posés impe­dir-ho de qual­se­vol manera– per a la resta, no tant. I Márquez en va superar sis en l'arren­cada, en el pri­mer cop de gas. Els 16 més lents ja els havia dei­xat enrere en qua­tre revolts –aju­dat per les cai­gu­des de Jordi Tor­res i Tito Rabat, entre d'altres– i en el pri­mer pas per la meta era 15è. Tres avançaments més en la volta 2, dos més en la volta 3 i desè, a només 2.5 segons de Bradl. Enga­nyosa diferència, perquè pel mig hi havia mitja dot­zena de pilots que no ho posa­rien fàcil.

Si Márquez no va estar en dis­po­sició de gua­nyar la cursa va ser per això, perquè ni Taka­hashi, ni Di Meglio, ni Ian­none, ni Red­ding, ni Sofu­o­glu, ni Pol Espar­garó ni Corti ho van posar fàcil. El que menys, el català, que s'havia situat líder en la segona volta i tenia ritme de podi, però no comp­tava amb el vent –és un pilot espe­ci­al­ment sen­si­ble a aquest ele­ment–, que li va cos­tar dues mit­ges sor­ti­des de pista i recu­lar fins al segon grup.

Márquez ja lide­rava el grup per­se­gui­dor en la novena volta, però els sis pri­mers havien obert forat. No es pot dir que la segona mei­tat de la cursa fos plàcida. Pri­mer va topar amb Ian­none i Pol Espar­garó i quan els va dei­xar enrere i es va engan­xar al grup cap­da­van­ter, Bradl i De Ange­lis ja eren lluny, els rivals ja no dona­ven cap faci­li­tat i el pneumàtic començava a notar l'esforç. A nou vol­tes del final va caure l'últim obs­ta­cle, Clau­dio Corti, i l'equip de Márquez li va mos­trar la pis­sarra amb “P3 OK”. Però Corti podia seguir el ritme i va pug­nar pel podi fins a les últi­mes vol­tes. Tots dos es van pas­sar i repas­sar. Men­tres­tant, al davant, Alex de Ange­lis es con­ver­tia en un aliat ines­pe­rat per al pilot de Cer­vera. Gat vell (27 anys) i sem­pre com­pe­ti­tiu a Phi­llip Island –amb la d'ahir hi ha obtin­gut dues de les tres victòries en el mun­dial– el pilot de Rimini va man­te­nir-se dar­rere Bradl i quan va tenir clar on era més dèbil –a final de recta– el va superar neta­ment. Bradl, que sabia que Márquez era ter­cer, va mirar de recu­pe­rar el pri­mer lloc. Per aritmètica i per honor. Però per poc no se'n va a terra i remata la jor­nada memo­ra­ble de Márquez. El favo­rit con­ti­nua sent ell.