La rivalitat els fa més grans
Motociclisme. Fins ara, Pol Espargaró i Marc Márquez han confinat als circuits la seva pugna esportiva. L'equip Pons apel·la contra la requalificació de Márquez i la polèmica continuarà
L'any 2010 Pol Espargaró partia com a favorit al títol dels 125 cc, juntament amb Nico Terol. La irrupció de Marc Márquez ho va frustrar. Ja aquell any hi ha haver alguna enganxada, a Donington. No va passar de paraules amb el cor accelerat i amb penediment posterior. Fins avui, aquesta relació de rivalitat esportiva –i correcta– s'ha mantingut restringida a les escalfades pròpies de la competició, el cos a cos i la lluita pel mateix títol, la mateixa victòria, el mateix metre quadrat d'asfalt. Marc (Cervera, 1993) i Pol (Granollers, 1991) han estat capaços de compartir espais i converses.
S'haurà de veure si la convivència es manté. Ahir l'equip Pons va desdir-se de la intenció de no apel·lar. Hi ha molt en joc –el títol i seients oficials buits en Moto GP pel 2013– i no es vol perdre el títol per aquest incident. Tampoc no ha agradat que els comissaris de la FIM desautoritzessin la direcció de cursa –la mateixa per tot el campionat, a diferència dels comissaris– restituint el tercer lloc de Márquez. I, finalment, tampoc no han agradat algunes expressions del comunicat de l'equip de Márquez, emès a les vuit del vespre de diumenge.
El detonant
Topades com la de diumenge al Circuit de Catalunya han estat l'espurna que ha transformat relacions complicades en impossibles, en ruptures. Sovint entre gairebé veïns, com Rossi i Biaggi. I aquí no hi ha excepcions. Sito Pons, ara cap de l'equip de Pol Espargaró, no ha acabat d'entendre mai per què ell i Joan Garriga van acabar com van acabar l'any 1988, en els 250 cc. Sito va ser el campió i Garriga, subcampió, però a Anderstop (Suècia), a tres curses del final i amb el títol en joc, Pons va tancar la porta a Garriga en un intent d'avançament que no va acabar amb tots dos a terra de miracle. Mai més no hi va haver duels. L'any 89 Sito va repetir títol i Garriga va ser vuitè i a 500 cc cap dels dos va aspirar als títols. I, per molt que el concepte d'entorn ja existia, la influència de Manolo Burillo o Joan Garcia Llach –els mànagers– en dos pilots que ja no eren nens (Sito tenia 28 anys i Garriga, 25– era relativament important.
Mediació reial
La història recent de divergència profunda la protagonitzen Dani Pedrosa (Castellar del Vallès, 1985) i Jorge Lorenzo (Palma, 1987). Aquí sí que hi tenen molt més protagonisme els seus mànagers, Alberto Puig i Dani Amatriain (quan estava amb Lorenzo). Van coincidir a 125 cc i Lorenzo va ser el primer a felicitar Pedrosa quan va guanyar el títol (2003). El català va pujar a 250 cc, categoria on es van retrobar el 2005. Aquí va esclatar el conflicte, sobretot després d'una topada a Sachsenring. Menyspreus d'anada i tornada, comptes pendents i reptes per a les curses següents. Novament divisió entre seguidors del metrònom discret i el tempestuós mediàtic. I Amatriain i Puig entrant en combat. L'any 2008 van tornar a coincidir a Moto GP amb Lorenzo superant Pedrosa el dia del seu debut. En un ambient irrespirable, el rei Joan Carles va comminar-los a una encaixada –absolutament forçada– a Jerez. Avui estan reconciliats pel pas dels anys i per la maduresa que –més enllà dels seus entorns– han forjat tots dos.
Sito-Garriga, un duel que va dividir un país
Quan no hi ha potencials campions, és més difícil barallar-se, però aquell 1988 Sito Pons i Anton Mang eren els cavalls guanyadors de Honda, i a Yamaha, Joan Garriga tenia teòricament a davant Luca Cadalora, Carlos Lavado i Jean-Phillipe Ruggia. Però se'ls va cruspir a tots. I va arribar la guerra que va dividir Catalunya –i Espanya– en els partidaris d'un i altre. Sito era vist pels garriguistes com un pilot que guanyava perquè tenia millor moto gràcies als seus potents patrocinadors. Educat, mesurat en les paraules i fred i analític sobre l'asfalt, era vist com un pilot de calculadora, en contraposició absoluta al Garriga volcànic, rebel, descarat i feliç d'assumir tots els riscos del món a la pista. Un pilot de l'escola del carrer, de l'Arrabassada, amb una Yamaha que corria menys que la Honda però que era més dòcil. Precisament per això permetia més bestieses de pilotatge. S'assegurava que Sito no era capaç de fer el mateix que Garriga, una afirmació tan injusta com impossible de verificar. Només cal recordar que els anys 83 i 84 Sito era un dels pilots més agressius i que frenava més tard, però aleshores queia, es lesionava i no guanyava títols. Adversaris duríssims a la pista però que, més enllà de recels i enveges, es tenien respecte.
