Eternament gran
El Mini és un dels cotxes que més empremta han deixat en la història dels ral·lis. Tres victòries en el de Montecarlo entre els anys 1964 i 1967 –quatre sense una absurda desqualificació– en donen fe
Sembla estrany que un cotxe de dimensions tan contingudes arribés a ser tan immensament gran en competició, sobretot en els ral·lis. El Mini Cooper S forma part de la llegenda del de Montecarlo gràcies als seus resultats en una època en què la duresa i la dificultat de la prova no tenien res a veure amb les actuals. El primer avís el van donar Rauno Aaltonen i Paddy Hopkirk l'any 1963, quan amb un Mini Cooper de 998 cc i només 56 CV van acabar tercer i sisè, respectivament. I la confirmació va arribar l'any següent amb el primer Cooper S, per al qual John Cooper havia desenvolupat un motor de 1.071 cc i 70 CV. Stuart Turner, director esportiu, no va deixar res a l'atzar i, entre altres detalls, va convèncer Dunlop de desenvolupar uns pneumàtics de perfil baix per a aquell cotxe.
Hopkirk va aconseguir el primer gran triomf del Mini Cooper S, va amargar la vida als Ford i Chrysler oficials i, de retruc, la de l'Automòbil Club de Mònaco (ACM), que veia en les marques americanes el millor reclam per promocionar el seu ral·li a l'altre costat de l'Atlàntic. L'any 1965, ja amb propulsors de 1.275 cc que de sèrie donaven 76 CV, Timo Makinen va fer bons els pronòstics i va vèncer en una cursa a la qual la neu va aportar una dificultat màxima i que només van acabar 35 dels 237 equips que l'havien iniciat.
La revenja de l'ACM va arribar l'any 1966. Tres Mini Cooper S 1300 de grup 1 (turismes de sèrie) van monopolitzar els primers llocs, però, igual que els Ford Cortina Lotus oficials, van ser desqualificats en una minuciosa revisió tècnica en què finalment es va arribar a descobrir que les bombetes que hi havia dins els fars no complien el que exigia el codi de circulació francès. El triomf va ser atorgat al Citröen DS de Pauli Toivonen, que per classificació era cinquè. Des d'aquell moment, els Mini Cooper van tenir un compte pendent que Rauno Aaltonen va saldar el 1967 amb la tercera victòria a Montecarlo d'aquells petits –però alhora tan grans– cotxes anglesos. La nova generació representada pels Porsche 911, Alpine A-110 o Lancia Fulvia van ser el principi del final dels Cooper S. L'any 1971 va ser tancat el departament de competició i poc després l'empresa va fer fallida.
Ruptura amb les normes de disseny
-
Alec Issigonis, amb el primer Mini que va sortir de la cadena de producció. Al fons, el vencedor del Ral·li de Montecarlo 1965. -
Miquel Brunells, en una cursa de muntanya, l'any 1971. ARXIU BRUNELLS.
El naixement del Mini va respondre al plantejament de la British Motor Corporation (BMC) de crear un cotxe al més petit possible (3,05 metres) però de quatre places, que gastés poca gasolina i que fos assequible. Requisits amb què Alec Issigonis va tenir prou arguments per trencar les normes de disseny que hi havia en aquella època i aplicar la seva creativitat en un projecte tan innovador.
El Morris Mini Minor va ser presentat fa 50 anys, el 26 d'agost del 1959. El més probable és que en la seva creació no es pensés ni un moment en la competició. Però la qualitat de la seva estructura, la lleugeresa i una tracció davantera que el feia summament àgil en les condicions difícils van propiciar que BMC obrís ben aviat un departament de competició i ja l'any 1960 enviés dotze unitats del Mini –amb el modest motor de 848 cc i 34 CV– al Ral·li de Montecarlo. Un primer pas que gràcies a l'amistat que hi havia entre Issigonis i John Cooper, present en la fórmula 1 des de l'any 1950 com a constructor, va engrescar a anar més enllà.
BMC va donar el vistiplau a Cooper per desenvolupar una sèrie del Mini amb motor de 55 CV. Aquells primers Mini Cooper es van començar a vendre el setembre del 1961 i van entusiasmar tant que al cap de ben poc va arribar al mercat el Cooper S amb 1.071 cc i uns excepcionals 70 CV. La llegenda havia començat.
Brunells, el referent català
Actualment, els Mini segueixen sent ben presents tant en els ral·lis per a cotxes històrics com en qualsevol concentració de clàssics. Esportivament, aquest model també va deixar una bona empremta del seu pas a Catalunya i arreu de l'Estat espanyol. Aquí van destacar dos preparadors: Miquel Brunells i Molvi. Brunells, a més, pilotava el seu propi cotxe, amb el qual va aconseguir uns èxits sorprenents. Amb un Cooper S, el barceloní va acabar 7è absolut al Ral·li Costa Brava del 1969 i l'any següent, amb el cotxe ja pintat amb els colors groc i verd –els de l'Escuderia Montjuïc– amb què se'l recordarà sempre, va guanyar el campionat de Catalunya de velocitat, estructurat en pujades de muntanya. L'any 1971, Brunells va canviar el Cooper S per un dels Mini fabricats per Authi a Espanya, un vehicle del qual va arribar a extreure 120 CV per 600 kg de pes i que més que córrer volava. El sisè lloc al campionat estatal de velocitat, encapçalat per quatre prototips Porsche 908, ja ho diu tot.
Commemoració
La celebració dels 50 anys del Mini presidirà la 26a edició d'Auto Retro, del 4 al 8 de desembre, al recinte de Fira de Barcelona a Montjuïc. El Club Mini Cooper presentarà les dues unitats més emblemàtiques del Mini, procedents del Heritage Motor Centri de Gaydon (Anglaterra): el primer que va sortir de la cadena de producció (matrícula 621 AOK) i el que va guanyar el Ral·li de Montecarlo, l'any 1964, pilotat per Paddy Hopkirk. Els organitzadors d'Auto Retro també anuncien la presència del pilot irlandès, que actualment té 76 anys. El cartell oficial d'aquesta pròxima edició d'Auto Retro, obra del francès François Bruère, reprodueix una escena d'aquell esdeveniment.
