“L’atletisme no s’ha valorat prou, ni ara”

Fa quaranta anys que corro; vaig començar a 27 anys. I continuo entrenant; l’atletisme sempre ha sigut un hobby. Cada dia corro una hora o dues i els caps de setmana participo en curses populars. Ara a l’estiu faig distàncies més curtes; amb la calor abaixo el nivell de l’entrenament, vario una mica i faig bicicleta. De cara al setembre i l’octubre, augmento el quilometratge... Volia fer la marató de Barcelona, la número 190, però no vaig poder per un imprevist. Crec que la puc fer en quatre hores, perquè ja tinc una edat i tampoc entreno com abans. En tinc moltes, de maratons fetes en tres hores, una cinquantena. Ara a l’estiu entreno, però en distàncies més curtetes. Vaig molt a la Catalunya del Nord a fer curses populars: m’agrada molt anar-hi perquè són molt variades: de terra, de muntanya, de carretera. Fa molts anys que hi vaig. I el diumenge que no tinc cursa vaig fins a Banyoles i dono la volta a l’Estany un parell de vegades; sé d’un raconet on després, quan acabo de córrer, m’hi banyo.

Havia agafat bastant pes durant l’embaràs del meu fill. I vaig decidir que havia de fer esport, m’havia de posar en forma. Em vaig apuntar a un gimnàs a Olot i també caminava. Mira, la primera caminada que vaig fer va ser la pujada al santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols. Em vaig iniciar amb aquestes caminades populars: molts anys la pujada als Àngels i també la dels 40 quilòmetres de Banyoles, que molts feien després de sortir de la discoteca... A tot arreu guanyava i em vaig decidir a córrer i fer mitges maratons. Després vaig tenir ofertes de clubs d’atletisme, també per entrar a la federació...

No és com ara, que la gent va molt amb roba esportiva. Quan vaig començar, no hi havia ningú que vestís amb xandall! I de sabatilles d’esport, tampoc n’hi havia gaires. I quan anava a caminar a la muntanya ho feia amb calçat de muntanya. I em vaig apuntar a la primera marató de Catalunya amb les xiruques. Al quilòmetre 23, una dona del públic es va treure les seves sabatilles i me les vaig calçar. Vaig acabar-la però vaig dir que no tornaria a córrer mai més. Però al cap de tres setmanes em van convidar a córrer la Marató de Madrid, el Mapoma: vaig entrenar i vaig baixar més de 40 minuts el temps que havia fet a Palafrugell. A partir d’aquí m’hi vaig posar seriosament.

S’ha de tenir molta constància i, sobretot, t’ha d’agradar. Perquè imagina’t aquí, a Sant Feliu de Pallerols, on a cap hora ja és fosc, doncs has d’anar a entrenar. I costa molt. Perquè estàs sola, et marques un circuit, durant una hora, una hora i mitja... i no trobes res ni ningú, a vegades algun senglar. Ara hi ha gent que entrena en pistes, hi ha molts grups i es troben i queden. I és molt diferent d’abans. Però sempre he entrenat sola. Primer, pel lloc on visc, tot i que ara n’hi ha alguns que fan una mica de running per suar una mica, mitja hora o tres quarts per trobar-se bé. Tot i que si vols dedicar-t’hi has d’entrenar seriosament; si no, no hi vagis.

Moltes! Aquí Catalunya, i fora de Catalunya encara més. Tinc fotos de moltes rivals, però una cosa és quan estem fent la carrera i l’altra, quan acabem, que som amigues. La Cristina Agustí sí que era rival meva, però ella s’havia decantat molt pel cros i la pista, i jo soc de gran fons: marató, mitja marató i cent quilòmetres. Però quan estàs en clubs i en la federació, estàs obligat a fer el que et manen. En atletisme he fet de tot, totes les distàncies.

És un altre món. Em van convidar sis anys com a campiona de Catalunya. Però hi vaig anar només una vegada, perquè hi has d’anar quinze dies abans pels canvis d’horari, t’hi has d’habituar, i és clar, ho havia de compaginar amb la feina. Per exemple, a Madrid, vaig complir la meva marató número 100. Em van fer una festa molt gran: faltaven 500 metres per a la meta i ja cridaven “Casas! Casas!”, m’animaven molt; em van fer plorar i tot. Doncs a Madrid hi he anat molts anys, i per ser també a la feina els dilluns a les nou del matí, doncs apa, pont aeri. Quan estava a la federació tenia alguna ajuda. I de la Nike també, que em va fitxar el primer any que vaig ser campiona de Catalunya; vaig estar-hi set o vuit anys. Des de la Nike em deien, per exemple: “Aquest cap de setmana toca córrer a Santander”; doncs agafava el tren per anar a Barcelona a buscar la roba de la casa Nike que havia de portar en aquella cursa. I, si quedava de les tres primeres, em donaven uns diners. I si quedava quarta o cinquena, doncs no. A Mallorca, València, Bilbao, a Barcelona cada any... He fet moltes maratons. Figura-t’ho: 189!, en repeteixes moltes. És un número que no m’agrada gaire. Tinc una mica de mania als números imparells, han de ser parells, i per això vull arribar a la xifra de 190. A la tardor n’hi ha moltes, de maratons, i alguna en farem, però, és clar, surts de l’estiu i tampoc estàs gaire en forma. Espero fer-la si no em lesiono i no em passa res de salut.

Els anys que vaig estar a la federació hi havia un metge de medicina esportiva de Calella de Palafrugell que em va fer d’entrenador i mànager. Entrenava matí i tarda i em volia canviar el menjar per veure si rendia més. Jo soc molt de dieta mediterrània: molta pasta i brasa. I una cursa que vaig fer seguint les seves indicacions en l’alimentació la vaig espifiar. Per tant, vaig decidir que seguiria les seves rutines en els entrenaments, però no en el menjar. Soc molt de vida: menjo de tot i força quantitat. I res de dieta. I entrenar, sens dubte. Si vols fer una marató en tres hores, saps que has d’entrenar i fer un determinat quilometratge, perquè, si no, no surt el temps que vols que surti. Si no sembres, no culls.

He après molt amb l’experiència. La primera vegada que vaig fer cent quilòmetres, vaig fer 8h42. I després, en una altra, vaig fer 9 hores. Per tant, vaig analitzar quina preparació havia fet en l’una i en l’altra, per corregir els errors. I en el campionat del món vaig fer la millor marca estatal amb 8h24:14.

I tant! És cos i ment. I en el meu cas soc molt tossuda. Perquè a la marató pateixes. I quan pateixes, penses que no hi tornaràs: dius “mai més”, aquesta és l’última. Però quan m’he recuperat ja penso en quina és la pròxima. Però ara tinc ganes que caigui la 190. I m’he d’espavilar, perquè l’Arcadi Alibés, el periodista de TV3, que també és corredor de fons, en vol fer més que jo, em vol atrapar, i jo no em deixo passar davant.

He fet de monitora d’educació física en col·legis de les Planes, aquí a Sant Feliu, a Maçanet de la Selva, a l’institut d’Amer. I des de fa un temps he donat classes de Pilates a gent gran. M’agrada provar-ho tot. Fa anys, quan estava més de moda, vaig fer també aeròbic. M’agradava molt perquè soc una persona nerviosa i l’aeròbic m’ajudava a desconnectar totalment i carregava piles a base de bé. He provat el ioga, el gimnàs de manteniment... Ara hi ha el boom del Zumba, però no n’he fet. No es pot fer tot. A casa tinc un petit gimnàs.

El 1992 vaig fallar en la marca que s’exigia per cinc minuts. Vaig fer la cursa que em van dir, però havia de fer 2h40 i vaig fer 2h45. Però, si hi vas, estàs obligat a anar a les concentracions, a entrenar i entrenar, i seguir aquesta disciplina. L’atletisme no s’ha valorat ni apreciat prou. Ni ara, no gaire. Ara hi ha molta gent que corre, però que tingui un nivell alt, poca. S’engresquen, surten en colla i fan curses populars els caps de setmana, però costa molt estar a dalt de tot; hi has de posar molt el coll. Per fer les marques que vaig fer, m’entrenava a Falgars. Si t’entrenes a alta muntanya, obtens millors rendiment en carreres de fons: augmentes la capacitat física. Per fer bones marques has d’anar a entrenar a muntanyes de 1.500 o 2.000 metres d’altura, per fer carreres de fons i de grans fons.

Molt. De les maratons de Madrid i de Barcelona sempre feia millor marca a Madrid, que és molt més dura, que a Barcelona, perquè el clima de Madrid és com el d’aquí, alt i sec, i a Barcelona hi ha molta humitat i et deshidrates fàcilment. Però, sobretot, la constància és molt important. No m’agrada fer sèries. En feia quan estava a la federació i havia de fer cros i pistes. De cara a distàncies llargues, faig molt Farletk.

Estàs molt lligada. Has de fer el que et diuen: per exemple, has d’anar concentrada a Canàries i seguir els seus entrenaments i dietes. Va arribar un moment que vaig dir prou. També quan estava amb la Nike m’exigien bastant: no podia fer una carrera popular si en quinze dies tenia una marató. Ara estic en el club Terra de Volcans d’Olot.

Molt bé. Perquè córrer i caminar és el millor esport. Hi ha un boom perquè per a qualsevol cosa de salut que tens el metge et recomana caminar o passejar. I hi ha molta gent que corre, però que aguanti molts anys s’haurà de veure. N’hi ha que han volgut imitar en Killian Jornet i no han fet res d’esport o molt poc, i s’animen de cop i volen fer carreres molt llargues de muntanya, però el seu cos no està preparat i es lesionen. Perquè l’atleta neix, però també es fa.

S’ha de començar a poc a poc i augmentar progressivament. Si no, et lesiones i et cremes. Amb tres dies a la setmana d’entrenament, per poder fer curses populars sense nivell competitiu, és suficient. Però si vols fer una marató sense patir gens, has d’estar mig any entrenant 70 quilòmetres setmanals.

Em va fer molta il·lusió; vaig veure que hi havia gent que es recordava del que he fet.