La difícil redempció de Robinho

Robinho s'ha sumat a la llista de jugadors brasilers que han iniciat el camí del retorn cap a casa i ha buscat refugi al Santos, el seu equip d'origen, per convèncer Dunga perquè el porti al mundial d'aquest estiu. Però, el seu cas no es pot equiparar als d'Adriano, Romário o Roberto Carlos, veterans que han triomf a Europa. La seva tornada no és res més que la constatació del fracàs d'un jugador que creu que amb el talent ja n'hi ha prou i també l'enèsima desil·lusió per a la torcida brasilera en la recerca d'un nou Pele. De fet, quan fa vuit anys Robinho va debutar com a professional li va caure al damunt la pressió que més mal pot fer a un jugador al Brasil: arrossegar l'etiqueta de ser un aspirant a hereu d'O Rei. Hi havia diverses coincidències que permetien fer l'esperançada comparativa: salt a la fama als disset anys, una clara semblança física, molta qualitat tècnica, atreviment i un gran sentit de l'espectacle. El reclam per als grans equips europeus van ser les bicicletes, però aquesta espectacularitat gestual, gairebé circense, no li ha servit de res. Més aviat simbolitza tot allò que li ha impedit triomfar amb majúscules: una frivolització banal de la seva gran tècnica i una visió egoista del joc, buscant el lluïment personal per sobre del benefici de l'equip. Tot al contrari que Pelé, que era conscient que el seu do, la seva màgia brillaria molt més si l'administrava amb generositat en favor del rendiment col·lectiu. La més clara demostració la vam tenir en aquells inoblidables partits del mundial de Mèxic del 1970. Ara, quatre dècades més tard, Robinho podria ser aquesta gran i indiscutible estrella que el Brasil no té, però les decisions incorrectes i el seu caràcter li ho han impedit. Primer pel fet de marxar tan jove del Santos a un club tan exigent com el Madrid, sense abans haver-se vacunat en una lliga menys potent o en un equip petit. Segon per no haver aprofitat l'aparador que li va proporcionar el club blanc durant quatre anys (2005-2008). La seva lectura del joc estava molt allunyada del que necessita un equip i la seva irregularitat van fer desesperar tècnics i aficionats. La seva sortida cap a la Premier va ser l'elecció més dolenta que podia fer: el pitjor lloc i en el pitjor moment per a un jugador que tenia una concepció radicalment oposada respecte al concepte de futbol de la cultura anglesa. No estrany que els dos anys al Manchester City passessin amb més pena que glòria i que Guardiola descartés la seva incorporació a aquesta màquina de fer futbol que s'anomena Barça. Robinho busca ara una redempció que només aconseguirà si posa tot el que passa al servei de l'equip. És l´únic camí que li queda si vol convèncer Dunga, el seleccionador brasiler.