«Aquest acte és més gran que una medalla olímpica»

—Òscar Grau, Joan Sagalés, Iñaki Urdangarín i Enric Masip. Ara és el torn de retirar la seva samarreta. Vist amb perspectiva, són jugadors que han traspassat les fronteres del mateix terreny de joc.

—«Hem estat uns privilegiats. Primer, per haver pogut jugar en un club com el Barça; després, per haver-ho pogut fer durant tants anys i per haver guanyat tants títols. Però, sobretot, perquè per aquí han passat els millors jugadors del món, però les samarretes retirades són de jugadors de casa, dels culers.»

—I el següent de la llista serà David Barrufet.

—«Correcte, i amb tot el mereixement del món. A part de complir tots els requisits que es puguin imaginar, és el jugador que més títols ha guanyat a Can Barça.»

—Ho va dir el dia de la seva retirada. No era el millor, però els tècnics sempre van confiar en les seves capacitats. Per què pensa que passarà a formar part d'aquest selecte grup de jugadors la samarreta dels quals llueix al Palau?

—«En el fons, he estat un supervivent. Per aquí han passat molts jugadors boníssims, però jo vaig saber assumir el meu rol. Saber què és el que podia fer bé i què no. Vaig maximitzar l'interès per l'equip, el bé col·lectiu, i els entrenadors van valorar aquesta capacitat. Potser no era el millor en res, però donava sentit a l'equip. És com el ciment. Per si sol no és important, però sense ciment no hi ha edifici.»

—En aquest sentit, se'l considerava com un comodí. La seva demarcació original era de central, però en el tram final de la seva carrera també va jugar d'extrem. Hi ha jugadors del seu perfil en l'handbol actual?

—«Cada vegada menys. Cada cop hi ha més especialistes. Potser per això també vaig ser convocat per als Jocs Olímpics, perquè només hi podien anar catorze jugadors en comptes de setze. Buscaven un jugador que pogués respondre en diverses posicions. Sempre quadrava en els esquemes dels tècnics i això em va permetre estar molts anys en l'elit.»

—Ja fa cinc anys de la seva retirada i de l'anunci de Joan Laporta que se li penjaria la samarreta. Per què s'ha tardat tant a portar-ho a terme?

—«És complicat, perquè jo em vaig retirar, però no vaig marxar del club. Els primers sis mesos vaig estar al departament de finances, però quan el gerent, Joan Marín, va marxar al Ciudad Real aleshores vaig tornar a la secció d'handbol. I, és clar, amb el meu nou càrrec tampoc era qüestió de promoure un autohomenatge. La veritat, era una qüestió incòmode i quan m'ho preguntaven tirava pilotes fora.»

—En tot cas, la samarreta finalment es penjarà diumenge. Per a una persona que porta el Barça al cor des de petit, què representarà aquest acte?

—«Per a mi, haver jugat al Barça ha estat un somni. Haver guanyat tants títols, un altre somni, però formar part del grup de jugadors amb la samarreta penjada al Palau és el més gran de la meva carrera esportiva. Per a mi, és més gran que haver guanyat una medalla olímpica. És el màxim a què es pot aspirar.»

—Tornem al terreny de joc, diumenge hi ha un partit clau contra el Veszprém, en què el Barça s'hi juga bona part de les possibilitats de ser a la final a quatre. Com veu l'eliminatòria?

—«Serà més complicat del que la gent es pensa. El sorteig ens va afavorir, perquè vam evitar el Ciudad Real i el Kiel, però en cap cas s'ha de subestimar el Veszprém. No té grans noms, però són jugadors amb experiència i formen un gran equip. Serà un rival molt complicat i els detalls decidiran qui serà a la primera final a quatre de la història.»

—L'últim títol europeu es va aconseguir el 2005 quan vostè encara era a l'equip. Són massa cinc anys sense cantar victòria a Europa?

—«Potser era massa el que guanyàvem abans i, en aquest sentit, estàvem mal acostumats. Han estat anys complicats amb molta competència i molta igualtat. És qüestió de cicles i ara estem treballant per revertir-lo.»

—Per a la temporada vinent es preveuen força canvis amb la retirada de Barrufet i la marxa dels jugadors danesos de l'equip. Per on vindran els reforços i en quines posicions?

—«D'això, l'Enric Masip en pot donar més detalls, però sí que és veritat que hi ha diversos jugadors que acaben contracte. És llei de vida, però no crec que sigui tan rellevant si els jugadors importants es mantenen.»

—Així, potser és més difícil formar projectes sòlids, amb llarg recorregut?

—«Jugar al Barça és complicat i l'exigència sempre és màxima. Hi ha grans jugadors, però a vegades no saben portar aquesta màxima exigència.»

—Dinou anys com a jugador, cinc com a responsable de la secció, el seu lligam amb el Barça té data de caducitat? Pot perillar la seva feina si hi ha canvi de directiva?

—«Pot sonar a tòpic, però jo estic al servei del club. Però no negaré que m'encanta la feina que faig. Haig d'intentar que l'handbol funcioni i que doni les màximes alegries possibles.»

entRevista a xavier o'callaghan.