«El títol més important són els amics i l'estima de la gent»

—Quan va acabar la final de Colònia reconeixia que estava disgustat i trist. Uns dies després, més en fred, ho valora de manera diferent?

—«La sensació és diferent. Aleshores estàs trist perquè no s'ha pogut guanyar la copa d'Europa, però també estàs trist perquè tens companys que es mereixien guanyar-la, com el Joachim [Boldsen], que ja n'ha perdut tres, o el Rubén, que tenia l'última oportunitat. Per ells i també per tots els companys, perquè s'ha treballat molt, però l'esport té això, a vegades es guanya i a vegades es perd.»

—Imaginava tancar la seva carrera jugant el partit més important?

—«És bonic que fos la final de la copa d'Europa, la mala sort va ser perdre-la. Però el partit servirà perquè l'equip agafi experiència per guanyar-ne moltes més. Me'n vaig també satisfet per això i d'aquí poc segur que veiem el pròxim capità del Barça aixecant la copa d'Europa.»

—Però ja no serà Barrufet el capità. Com s'omplirà el seu buit?

—«Sincerament, quan arribes a l'agost, cap jugador se'n recorda del que hi havia. És llei de vida, i ha de ser així. El que se n'ha anat no et guanyarà cap partit, el que cal fer és recordar les coses que hem après junts, el que hem intentat construir, però pel que fa al joc, el David Barrufet ja és història, i ells han de mirar el futur.»

—Però ser capità no és fàcil. El capità, què és més, veu del vestidor cap a l'entrenador, o més veu de l'entrenador al vestidor?

—«És una mica de tot, és el fil d'unió dels jugadors al tècnic, i com més petit sigui el fil, millor, voldrà dir que les coses funcionen. Aquí hi ha bon ambient i el capità té molt poca feina, per sort. El pròxim capità ho farà fantàsticament bé. El que s'esculli farà dolent a Barrufet.»

—El Pasqui [Xavi Pascual] demana «un gran respecte pel capità», com un càrrec gairebé etern.

—«Són molts anys, ja em feia pesat [riu]. Sempre he intentat ajudar a tothom. Et surt de dins intentar que tothom estigui bé, i si ho he aconseguit, perfecte.»

—Per què és tan estimat?

—«Perquè sempre he anat de cara, no he tingut problemes amb ningú. Quan algú m'ha necessitat sempre l'he ajudat, i me'n vaig content perquè no tinc cap enemic en l'handbol.»

—Hagués canviat alguna cosa?

—«M'hagués agradat guanyar més títols, però el títol més important que he guanyat són els amics i l'estima de la gent.»

—El dia del comiat, al Palau, va ser una prova d'aquesta estima.

—«Va ser especial, una passada, i també el reconeixement rebut des que vaig anunciar la retirada. No pensava que tindria tanta repercussió.»

—Fa temps, a més, que havia decidit retirar-se. De la selecció a Pequín, i del Barça, el 2010.

—«Tenia el timming molt clar, i des de feia temps, feia anys.»

—I no hi ha hagut mai cap dubte?

—«Però jugar un any més, o dos, la pregunta és per què? Estic bé físicament, però quan decideixes una cosa i tens una altra amb visió de futur, vas deixant una mica el que estàs fent i et prepares pel que vindrà. I tinc moltes ganes de començar al departament jurídic, i evidentment que l'handbol m'agrada i el trobaré a faltar, però em motiva el pas següent. I prefereixo que arribi ara, quan la gent et diu que podries continuar.»

—De fet, el dret és una motivació que tenia des de jove...

—«Sí, des de sempre. La gent em deia que havia de fer INEF, però jo volia fer la carrera de dret i acabar-la. Em sembla que en la meva vida no he deixat res sense acabar, quan em poso una cosa al cap, l'acabo. Puc durar més o menys, però acabo.»

—Com quan va agafar la capitania. Valero el fa capità el 1999. L'equip ho guanya tot (7 de 7). És comparable al 6 de 6 del futbol?

—«El futbol és diferent, és més difícil d'aconseguir. El que va fer el futbol és una bestialitat, i a més, un dels grans èxits del Pep ha estat canviar la mentalitat de l'afició, que ara va al camp convençuda que es guanyarà.»

—L'handbol sempre ha estat el germà pobre del futbol, oi?

—«No ens enganyem, si estem aquí és gràcies al futbol. Hem d'estar agraïts de ser al Barça i que existeixi el futbol, perquè tots els del Palau vivim gràcies al futbol. Però no som els germans pobres, sinó els germans petits, i encantats de tenir un germà gran tan bo [somriu].»

—Però l'handbol, en l'època del dream team, va perdre l'oportunitat de fer el salt.

—«Però no només depèn de Barcelona, sinó de la resta d'Espanya, s'ha de fer també des del centre de la península, i no s'ha sabut fer. A veure si tots ajudem perquè l'handbol creixi, encara s'han de millorar força coses.»

—La figura d'Iñaki Urdangarin també hagués pogut fer molt.

—«L'Iñaki, el campionat del món que vam guanyar, l'any següent subcampions d'Europa... no es va saber aprofitar. Per recollir abans has de sembrar, i no només tirar una llavor, sinó que n'has de tirar més. Per part meva, ja saben que si puc estaré encantat d'ajudar el meu esport. Seria molt injust no fer-ho.»

—Una final four com la de Colònia, ajuda en aquesta expansió.

—«Moltíssim, la veritat és que ha estat espectacular. Amb un èxit de públic brutal, molt bona organització, i quant a repercussió és un salt espectacular.»

—L'espectacle és un element comú. Com el dream team. Què feia especial aquell equip?

—«Valero va aconseguir ajuntar un grup de jugadors boníssim, i ens va inculcar una mentalitat guanyadora. Acabaves un partit i ja estaves pensant a guanyar el següent. I mai no ens cansàvem de guanyar, i disfrutàvem molt a la pista.»

—D'aquí ve la transcendència de Valero en la història del club.

—«Ell el va crear. Sense ell no hagués existit el dream team.

—Aquell equip és el que s'ha acostat més a la perfecció?

— «Pel que fa a títols, potser sí. Quant a joc també vam fer grandíssims partits amb altres equips. Cada època té la seva particularitat, però jo, personalment, he disfrutat igual del primer dia fins a l'últim.»

—I la seva perfecció, la plenitud física, quan creu que va ser?

—«Potser cap als 30 anys va ser quan millor em vaig trobar, ara cap al final jugues menys, perquè agafes un altre rol.»

—Aquesta, precisament, és una virtut que destaquen de vostè: saber estar sempre en el seu lloc.

—«El més important és que l'equip guanyi. I la teva feina és tan important quan jugues com quan no jugues. A vegades he disfrutat més veient aturar el company que parant jo.»

—I quin creu que és el millor record de la seva carrera?

—«No en podria dir només un. Veient-ho amb perspectiva de quasi exjugador [riu], ho resumiria amb la samarreta del Barça. El millor record és haver-la vestit tota la meva carrera.»

—I la decepció més gran?

—«Els pitjors moments s'obliden amb els millors. Potser quedar fora dels Jocs d'Atlanta. Allò va ser dur perquè va ser injust, no va ser un tema esportiu. Però això també em va fer més fort. Igual com la greu lesió [genoll esquerre] que vaig tenir. Sempre en vaig sortir reforçat.»

—La lliçó que li deixa l'handbol?

—«La lliçó de l'handbol és com la vida, si ets bona persona i fas el que realment creus que has de fer, et pot sortir bé o malament, però mai tindràs enemics. Que pugui anar a dormir amb la consciència tranquil·la.»

—I la lliçó que deixa Barrufet a l'handbol?

—«No sóc ningú per donar lliçons, només vull que se'm recordi per ser un jugador que ho ha donat tot al camp, i que ha estat al més honrat possible.»

—Una lliçó que deixa és la il·lusió que ha mantingut fins a l'últim dia.

—«Venia a entrenar-se i a jugar, me'n tornava a casa i jugava amb els nens, he tingut una vida fantàstica, sempre jugant. He gaudit tant tots els dies que si hagués tingut una petita desil·lusió, ho hagués deixat abans.»

—Una altra lliçó és la fidelitat.

—«Això ho havia tingut clar sempre. He tingut ofertes econòmiques per marxar molt més grans que les que he tingut aquí, però ja no només és en l'aspecte personal, sinó que volia que els meus fills visquessin a Barcelona, estiguessin amb els amics, gaudissin dels avis... i això no té preu. Si pots anar-te'n per millorar, encara; però si estàs al Barça, el millor club del món, és impossible millorar.»

—Els seus fills saben que el seu pare és una llegenda de l'handbol?

—«No, encara són petits. Aquest any s'han assabentat de més coses amb el rebombori de la retirada. El petit em deia ‘no et retiris', però estan contents de tenir el papa més a casa.»

—Quins valors vol inculcar-los?

—«És més difícil ser pare que capità, t'ho asseguro [somriu]. El que voldria és que fessin esport col·lectiu perquè aprenguin els valors de l'esport, no perquè siguin professionals, sinó perquè disfrutin i que aprenguin els valors de compartir, d'ajudar, d'autosuperació, de disciplina. És el que intento inculcar a casa, que siguin bons nanos i que ajudin els altres.»

entRevista a DAVID BARRUFET.