“El ciclisme va arribar a un punt de no retorn”

Generalment els ciclistes no llegeixen, però tinc una història bonica sobre això que em va passar la setmana passada a la Dauphiné. Samuel Sánchez (Euskalel), se'm va acostar i em va dir: ‘He sentit que sortirà el teu llibre a Espanya, ja tinc ganes de llegir-lo.' Jo li vaig dir que era sobre les coses bones i les coses dolentes del ciclisme. ‘You are a good mano‘, em va contestar. Em va emocionar. Crec que molts estant contents que expliqui tot això. Tenien la sensació que algú ho havia de fer.

No, perquè ja ho havia explicat moltes vegades abans, en diversos contextos. Primer, a la policia quan vaig ser arrestat, a la meva família, als mitjans i llavors al jutge. El que he fet, per primer cop, és posar tots els retalls de la història plegats, des del principi fins al final.

Tothom que m'ha seguit ja ho ha escoltat, en algun moment o altre. El que volia expressar és que dins la foscor també hi ha llum. És una balança. La gent necessita saber les coses dolentes que passen en el ciclisme i en l'esport professional.

Sí, certament és una història clàssica. La condició humana és així. Cometem errors i quan tenim l'oportunitat d'arreglar aquests errors ho fem. Tothom passa per mals moments, però quan ets una figura pública o tens èxit tot es magnifica. Tot i això, tothom es pot sentir identificat amb aquesta història. Que jo sigui un ciclista que corri el Tour de França no significa que algú que no hagi agafat mai una bicicleta no pugui entendre el que em va passar.

Perquè era més fàcil per mi fer-ho així. Si vols saber els noms només cal que facis una cerca pel Google i els trobaràs. Però si jo hagués posat els noms al llibre hauria estat una història sobre un personatge concret, però en realitat volia representar figures genèriques de l'entorn del ciclisme. Aquest Boss o aquest Equipier dels qual escric no només estaven al Cofidis, estaven en tots els equips. Volia crear figures ambigües que representessin moltes persones i no algú concret que el lector pogués identificar directament.

Ha canviat, i de manera increïble. En els últims 15 anys hem passat de la cultura del dopatge a la cultura de l'antidopatge i el ciclisme té poc a veure amb el que era fa deu anys, quan vaig començar com a professional. Ara un jove ciclista de 21 o 22 anys pot començar a obtenir grans victòries al més alt nivell ràpidament. Abans era impossible perquè els professionals coneixien el dopatge. Tenim una nova generació d'equips com l'Sky i el nostre (Garmin) que no tenen cap història fosca al darrere, tenen una idea moderna de l'esport i no l'antiga, la de fa quinze anys.

Abans el dopatge estava en el ciclisme, era consubstancial. Ara és el moment en què el ciclisme està més net.

Quan això passava fa uns anys, per exemple amb Ricardo Riccò, el que dèiem tots és, ‘ostres ha sortit un nou producte!' Però ara podem creure en el ciclista. Quan veig Sagan penso en algú que té unes qualitats extraordinàries per a l'esport que fa, en res més. Penso que és un ciclista excepcional i no en una droga excepcional.

Amb l'esforç de tots plegats. Fa cinc anys vam arribar a un punt de no retorn que era, simplement, ridícul: un escàndol de dopatge en cada cursa. En totes les grans voltes el vencedor donava positiu. Els aficionats i el que és més important els patrocinadors ens giraven l'esquena i sense diners el ciclisme hauria mort. Els equips, els corredors, els mànagers van començar a convèncer-se que calia un canvi. I aquest canvi va començar amb equips com el Garmin. Si no ho haguéssim fet, simplement no hauríem sobreviscut. Així de simple. No hi hauria hagut més diners per a nosaltres.

És un problema que es resoldrà. Fa deu anys cada país tenia la seva pròpia legislació antidopatge i diverses maneres de sancionar els ciclistes. En aquell temps, la Gran Bretanya tenia una legislació duríssima. Es tracta que cada país tingui les mateixes normes i que es jutgi tothom de la mateixa manera.

No ho puc saber. Potser arreglant el nostre problema, el del ciclisme, el que estem fent és donar exemple per tots els altres esports perquè puguin fer millors controls i sancionar més bé. El ciclisme és ara l'esport líder en la lluita contra el dopatge.

Mai ho sabrem. A l'època de l'Indurain l'EPO no estava estès, va començar a estar-ho just després. En tot cas, no podem estar tot el dia assenyalant antics campions. El passat és passat.

El 2004, el mes abans que m'arrestessin. No era feliç. Estava en una espiral de destrucció. Rememorar allò no va ser fàcil. Escriure sobre els meus anys de joventut a Hong Kong, en canvi, em va fer molt feliç. I poder recordar les sensacions a la carretera d'algunes grans curses, també.

És un ciclista diferent de qualsevol altra persona que hagi conegut mai, tant de dins com de fora el ciclisme. És allò més proper que conec al superhome per la manera com fa cada cosa. En aquells Tours tant si havia drogues com si no ell estava determinat a ser el millor i punt. Hem d'assumir com era el ciclisme en aquells anys, mirar endavant i esperar que sigui diferent en el futur.

No tothom, això no es pot dir mai. S'ha de ser molt curós i parlar només del que coneixes.

Volia un lloc amb bones carreteres, bon clima i altres ciclistes professionals. Vaig marxar de França per tot el que havia viscut allà. Vaig provar la Toscana alguns mesos, però vaig parlar amb alguns dels americans que hi havia per Girona i em van proposar que hi anés alguns dies. Aquí vaig descobrir que hi havia tot el que necessitava. Al principi venia només per raons professionals, però ara hi visc també per raons personals. La meva dona estima aquest lloc, volem que el nostre fill creixi com un català més.

Hem comprat una casa aquí, l'estem reconstruint. He viscut en un munt de llocs i per la qualitat de vida i la relació amb la gent potser és el millor on he
estat.

La idea de portar l'equip aquí va ser bàsicament meva. Pensava que la majoria de ciclistes tindrien una base permanent i ens ha anat molt bé. Les carreteres que hi ha al Pla de l'Estany i a la Garrotxa són ideals per entrenar-se.

Aquí he recordat la meva antiga rebel·lió contra moltes de les coses que es diuen a Anglaterra dels escocesos. És sorprenent com la resta d'Espanya consideren els catalans com gent preocupada només pels diners. Allà passa exactament el mateix.

Diners. Ara en tenim molts gràcies a la loteria i hi ha hagut gent molt vàlida que s'ha dedicat a trobar talents per a la pista i a la carretera. En quinze anys hem passat que em donessin un mallot de l'equip britànic i que l'hagués de tornar a tenir el millor equip (Sky), el campió del món (Mark Cavendish) i el favorit del Tour (Bradley Wiggins).

Perquè ara l'entenen millor. Abans es pensaven que només hi havia una cursa a l'any, el Tour de França i res més. Ara el públic entén el ciclisme professional com un esport i fins i tot un canadenc (Ryder Hesjedal), que també viu a Girona sis mesos a l'any, ha pogut guanyar el Giro d'Itàlia.

És molt fàcil que els rumors s'expandeixin ràpidament. Girona és actualment la seu de la majoria dels ciclistes anglosaxons que estan reconeguts a tot el món com els més nets del pilot. Això vol dir alguna cosa. Fa deu anys viure a Espanya i
Itàlia era sospitós d'escapar de França i els seus controls, però ara entre tots hem construït una comunitat neta. En tot
cas, si hi ha sospites van més encaminades als ciclistes
amateurs.

No gaire bé, però tinc un pla.
El meu fill, l'Archibald, n'està aprenent i me n'ensenyarà.

...no votaria. Fa massa temps que sóc fora del país i hi ha coses que se m'escapen.